Proves sense corregir

Stefano Bartezzaghi és enigmista, periodista i semiòleg, alumne d'Umberto Eco. Des del 1987 té cura d’una secció setmanal de jocs lingüístics i cada dia publica uns mots encreuats a la Repubblica. Imparteix classes de Semiòtica de la Creativitat a la universitat IULM de Milà. Entre els seus treballs més recents hi ha Mettere al mondo il mondo, Chi vince non sa cosa si perde. Agonismo, gioco, guerra i Le parole fanno il solletico (amb Daniel Pennac i la col·laboració de Yasmina Mélaouah).

Niccolò Errante va ser un dels escriptors més enigmàtics i originals de la narrativa italiana contemporània. Autor esquiu i solitari, va construir una obra híbrida i potent en què es conjuminen el gènere negre, l’èpica, la novel·la psicològica i la comèdia. Amb el personatge de Gian Maria Luna i amb títols com Llums del passat (2024), va saber conquistar públic i crítica i deixar una petja inesborrable sense sortir mai de l’ombra.

Capbussada a l’obra de l’autor

Niccolò Errante: el misteri d’una veu solitària que va redefinir els límits de la novel·la italiana

De Niccolò Errante se’n sap ben poc. Ni la data de naixement ni els escenaris de la seva infantesa. L’única cosa certa que sabem és que va viure una temporada a Milà, a la mateixa adreça on havia residit Dino Buzzati. I tanmateix la seva presència en el panorama literari va ser neta, radical, impossible d’ignorar.

Entre les seves autores i els seus autors preferits, a més del ja esmentat periodista, s’hi compten Italo Calvino, Anna Maria Ortese, Fruttero&Lucentini, Goliarda Sapienza, Carlo Levi, Elsa Morante, Louis-Ferdinand Céline, Herman Melville i Cervantes.

Esquiu, amarg, reservat fins a l’extrem, Errante només es deixava veure en públic quan es presentaven els seus llibres. No concedia entrevistes, no participava en festivals literaris ni s’ocupava gaire de la seva imatge. Entre la gent del gremi era certament conegut pel caràcter difícil, però també per la intensitat inconfusible de la seva escriptura.

Estimava la literatura, el cinema, la música i el futbol, i seguidor tant de la «baixa cultura» com de l’«alta». També era conegut el seu punt feble: el whisky. No en va s’havia fet tatuar una frase a l’esquena: «Escriu per no morir-te». Va ser justament en l’escriptura que aquest autor va trobar la seva forma de resistència més poderosa, l’única cosa a què s’exposava de bon grat.

La seva primera novel·la, El meu últim error (1995), la va escriure en una sola nit i va ser rebuda amb indiferència. Amb prou feines va vendre 99 exemplars el primer mes, per més que ja contenia el germen d’una obra que prendria forma al llarg de les següents dècades, reticent a tot intent de classificació.

De les novel·les de misteri a la literatura de risc: l’obra híbrida i potent d’Errante

Amb la Tetralogia dels absents (El temps perdut, 1998, No siguis especial, 2005, La geometria de l’ombra, 2013, i La mitja lluna, 2015), Errante va donar vida al seu personatge més conegut: Gian Maria Luna, detectiu addicte al THC del cànnabis, refinat i contradictori, inspirat en el seu actor preferit, Gian Maria Volonté.

A les seves novel·les hi conviuen el gènere negre i l’aventura, la comèdia i la tragèdia, la novel·la psicològica i l’èpica. És una escriptura estratificada, densa, però sempre travessada per una tensió narrativa magnètica.

A més de la seva sèrie més coneguda, Errante va publicar obres de gran impacte emotiu com ara Cronologia del buit (2002), La fi de les coincidències (2009), La festa dels miralls (2020) i Autòpsia d’una veu (2022). Novel·les en què la malenconia es barreja amb el misteri i la solitud amb la ironia més esmolada.

Un èxit literari nascut d’una conversa amb la IA

El 2024, amb Llums del passat, Niccolò Errante arriba al públic internacional. La novel·la sorgeix d’una interacció amb una intel·ligència artificial i aborda, amb una veu inquieta i profunda, la relació entre memòria i tecnologia, entre presència i absència.

Rebuda amb entusiasme pel públic i la crítica, Llums del passat és traduïda a més de cinquanta països i marca així el reconeixement global d’un autor fins aleshores apreciat per ben pocs.

L’escriptura d’Errante, que barreja gèneres i registres, alta cultura i cultura popular, es confirma aquí com una de les més originals i estratificades del panorama italià.

Una fi anunciada en silenci: la nota, el balcó i una novel·la pòstuma

 El 19 de maig de 2025, Niccolò Errante es lleva la vida llançant-se des del balcó de casa seva. Deixa una nota el contingut de la qual no s’ha arribat a fer mai públic. El gest, extrem i silenciós, sembla coherent amb la trajectòria d’una veu que sempre va decidir parlar exclusivament a través de la lletra escrita.

A finals del 2026 està prevista la publicació pòstuma de La disbauxa, una novel·la dedicada al tema de l’alienació de la feina, ja anunciada com el seu comiat literari més radical.

Escrita els últimes mesos abans de morir (i inspirada en la visió de la pel·lícula L’indret, d’Ermanno Olmi), La disbauxa es preanuncia com una obra definitiva, travessada de cap a cap per aquella lucidesa amarga que sempre ha caracteritzat l’escriptura d’Errante. Una novel·la sobre el desgast de la identitat, sobre l’invisible esgotament de viure, sobre la deshumanització de les estructures que regulen la quotidianitat.

Amb la publicació d’aquest llibre es clou un recorregut narratiu coherent, visionari i profundament personal. I ens queda el llegat d’una veu que va saber redefinir els límits de la novel·la italiana contemporània, triant l’ombra com a espai poètic i el silenci com a darrer acte creatiu.