Segell Fosc

Segell Fosc. No han passat per cap universitat. Ni màsters, ni postgraus, ni diplomes de cartó pedra penjant de cap despatx. Aquesta és la seva primera contribució pública. Però avisen, no serà l’última.

No sabem qui són ni quants són. Es defineixen com a grup, però no com a colla. I molt menys com a colla d’amics. No són aquí per passar-s’ho bé. Comparteixen una causa. Diuen que són l’últim reducte de les essències catalanes, els almogàvers de la resistència, els que encara criden «Desperta, ferro!» mentre altres fan ioga i mengen hummus. Ells no s’han rendit. I no pensen fer-ho.

El seu estil? Sec com una bufetada. Directe com un cop de puny. Antiliterari, si cal. No volen fer prosa bonica, volen dir les coses pel seu nom, sense anestèsia i sense pèls a la llengua.

Alguns asseguren que són una agència de màrqueting. Ells ho neguen. «Tenim massa mala llet per ser publicistes. I massa dignitat per ser influencers». Avisen que tothom rebrà, també els modernets amb tote bag, pòdcast setmanal i discurs postidentitari.

Han començat per la gastronomia. «Per donar peixet», diuen. Però ja tenen la vista posada més amunt. Torres més altes cauran. I no es refereixen només a les de telecomunicacions.