Fricandónation

Miquel Bonet (Reus, 1977) no sap fer res del tot bé, però té el do de ser completament immune a la síndrome de l’impostor, cosa que li ha permès dedicar-se amb quotes d’èxit lamentables a oficis com ara cuiner, delineant o periodista mercenari precari, que és del que malviu actualment. També té la virtut de saber fer-se molts enemics, per la qual cosa s’amaga i mandreja en un edifici rònec de la costa catalana on practica la seva proverbial aversió a l’entusiasme. Malgrat tot, és una bellíssima persona. La gent li professa certa commiseració caritativa i el deixen col·laborar en mitjans com El País, el Diari de Tarragona, el Diari Més, RAC1 o Núvol, però sempre amb una malfiança justificada. S’ha especialitzat en els gèneres de la crònica i l’opinió, que és com el periodisme normal però amb moltes menys dades i molt més ressentiment. Va tenir el seu moment de glòria com a satirista gastronòmic, fent cròniques del programa Joc de cartes en un diari digital amb el qual també s’ha barallat. Com diuen que va dir Abraham Lincoln, «Pots enganyar tothom alguna vegada i algunes persones sempre, però no pots enganyar tothom sempre». Vista la seva trajectòria com a creador literari, és un lema que li va com anell al dit. Ha publicat dos cops la divertida novel·la El dia de l’escórpora.

Segell Fosc. No han passat per cap universitat. Ni màsters, ni postgraus, ni diplomes de cartó pedra penjant de cap despatx. Aquesta és la seva primera contribució pública. Però avisen, no serà l’última.

No sabem qui són ni quants són. Es defineixen com a grup, però no com a colla. I molt menys com a colla d’amics. No són aquí per passar-s’ho bé. Comparteixen una causa. Diuen que són l’últim reducte de les essències catalanes, els almogàvers de la resistència, els que encara criden «Desperta, ferro!» mentre altres fan ioga i mengen hummus. Ells no s’han rendit. I no pensen fer-ho.

El seu estil? Sec com una bufetada. Directe com un cop de puny. Antiliterari, si cal. No volen fer prosa bonica, volen dir les coses pel seu nom, sense anestèsia i sense pèls a la llengua.

Alguns asseguren que són una agència de màrqueting. Ells ho neguen. «Tenim massa mala llet per ser publicistes. I massa dignitat per ser influencers». Avisen que tothom rebrà, també els modernets amb tote bag, pòdcast setmanal i discurs postidentitari.

Han començat per la gastronomia. «Per donar peixet», diuen. Però ja tenen la vista posada més amunt. Torres més altes cauran. I no es refereixen només a les de telecomunicacions.