Llegiu els fragments a continuació i fixeu-vos en l'estil de l'escriptura, els temes, els personatges, els noms esmentats i el punt de vista de la veu narrativa. Està plé de pistes perquè distingiu els fragments d' obres del Realisme i el Naturalisme del XIX, dels altres que van ser escrits posteriorment (al segle XX). Ho descobriu?

Repasseu també les característiques de la novel·la contemporània al llibre de literatura universal. Aleshores la vostra sagacitat per resoldre el repte no tindrà límits!

«La hipocondria i els dolors de cap, que no havien desaparegut encara totalment, tenien en Daniel tan sorrut, malhumorat i emperesit com a Vilaniu mateix. La claror, més resplendent allí que al poble li era irresistible amb ulleres i tot. L'abstenció de fumar el tenia desficiós. No estava, doncs, per a converses, ni per a escalar garrotxes, ni tan sols per a abandonar un xic més que a casa seva la poltrona que tenia en son dormitori del mas. Vull dir que continuava el drama, en diferent escenari i res més... Però al cap de dues setmanes les coses mudaren d'aspecte: la medicació havia extirpat els dolors; l'alimentació i l'aire, enfortit l'organisme; l'absència de la Carolina i de les seves parets pairals, esfumat el record i assossegat aquella ira latent que li agrejava l'existència. La nuvolada es va anar desfent de pressa, i, al cap de dos mesos de viure en ple camp i de posar moderament en exercici les forces musculars, sense mals de cap ni de disgustos, En Daniel va quedar com nou...»

«Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portessin lesmorzar al llit amb un parell dous des de lhotel City Arms quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge per ferse linteressant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que shi faria larròs i no ens va deixar ni cinc tot per a misses per a ella i la seva ànima més rància que shagi vist mai que quan shavia de gastar 4 penics per lesperit de cremar jo no sabi què li passava explicantme les seves penes tenia corda per a no acabar mai que si la política i els terratrèmols i la fi del món més val que ens ho agafem una mica bé mentrestant Déu nos en guard que totes les dones fossin com ella contra els vestits de bany i els vestits escotats és clar que ningú no tenia gens dinterès que ella sels posés suposo que era una beata perquè cap home no se la devia haver mirat dues vegades espero no ser mai com ella ja és estrany que no ens fes tapar la cara i tot però era una dona ben educada això sí i tota la seva xerrameca que si Mr Riordan per aquí i que si Mr Riordan per allà suposo que estava content dhaverse desempallegat i el seu gos ensumantme les pells i sempre ficantsem per sota les faldilles [...]»

«La heroica ciudad dormía la siesta. El viento Sur, caliente y perezoso, empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el Norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles. Cual turbas de pilluelos, aquellas migajas de la basura, aquellas sobras de todo se juntaban en un montón, parábanse como dormidas un momento y brincaban de nuevo sobresaltadas, dispersándose, trepando unas por las paredes hasta los cristales temblorosos de los faroles, otras hasta los carteles de papel mal pegado a las esquinas, y había pluma que llegaba a un tercer piso, y arenilla que se incrustaba para días, o para años, en la vidriera de un escaparate, agarrada a un plomo.»

«Em recordo d'aquell dia que, després d'incomplir la promesa que li havia fet la vetlla (no és pas quina niciesa havia seduït el seu cor capriciós, una pista de patinatge plastificada o una pel·lícula que volia anar a veure sense mi), vaig sorprendre, mercès al concurs d'un mirall posat de biaix i una porta entreoberta, l'expressió del seu rostre..., aquell posat que no sabria descriure amb exactitud: una expressió de desesperança tan perfecta que semblava diluir-se en una altra d'encantament plàcid, a la ratlla mateix de la injustícia i de la frustració; tot límit pressuposa l'existència d'alguna cosa més enllà i d'aquí venia l'estupor plàcid. I si tenim en compte que aquelles eren les celles corrugades i els llavis entreoberts d'una nena, apreciareu millor quines fondàries de luxúria calculada, quina desesperació reflexa em van impedir de caure de genolls als seus peus adorats i desfer-me en llàgrimes humanes i sacrificar la meva gelosia al plaer que la Lolita esperava assaborir, fos quin fos, en companyia dels xicots bruts i temibles d'un món extern que tanta realitat tenia per a ella.»

«El tramvia s'acostà i es va parar. Les campanes encara tocaven dos quarts. Vaig pujar i va arrencar altre cop, esborrant els dos quarts. No: els tres quarts. Després faltarien deu minuts, tanmateix. Abandonar Harvard el somni de la teva mare pel qual va vendre la prada d'en Benjy

què he fet per merèixer uns fills com aquests en Benjamin ja era una bona creu i ara que ella no em respecti a mi la seva pròpia mare he patit per ella i he somiat i he fet plans i m'he sacrificat vaig baixar cap a la vall però mai d'ençà que va obrir els ulls no m'ha dedicat ni un sol pensament que no fos egoista de vegades la miro i em demano si deu ser filla meva llevat d'en Jason ell mai no m'ha donat un moment de pena des que el vaig tenir als braços llavors vaig saber que havia de ser la meva alegria i la meva salvació em creia que en Benjamin ja era prou càstig per tots els pecats que he comès pensava que era el càstig per tots els pecats que he comès pensava que era el càstig per haver bandejat el meu orgull i haver-me casat amb un home que es considerava superior a mi no em queixo pas l'estimo més que a ningú a causa d'això a causa del meu deure per bé que en Jason sempre em va tenir el cor robat [...]»

«Anna contestà a les dames amb unes quantes paraules; però, preveient que la conversa no tindria interès, demanà a Annuixka que li donés el fanalet, el collà al braç de la butaca i va treure del seu sac de viatge un tallapapers i una novel·la anglesa. Els primers moments no podia llegir. D'antuvi, la destorbaven les anades i vingudes; després, quan el tren es posà en marxa, no era possible de deixar de prestar atenció als sons; després la van distreure la neu encastada al vidre de la finestra esquerra, el conductor que havia passat per davant tot embolicat i les converses sobre la borrufada que hi havia a fora. Després, tot igual: el mateix sacseig i el mateix estrèpit, la mateixa neu a la finestra, aquells trànsits ràpids de la calor del vapor al fred i altra vegada a la calor, l'aparició constant de les mateixes cares en la mitja tenebra i les mateixes veus, i Anna pogué llegir i comprendre allò que llegia. Annuixka, ja abaltida, sostenia el maletí vermell als genolls amb les seves mans amples enguantades, en les quals un dels guants era foradat. Anna Arkàdievna llegia i comprenia, però li era desagradable de llegir, això és, de seguir el reflex de la vida d'altres persones. Ella mateixa tenia massa ganes de viure. Si llegia que l'heroïna de la novel·la tenia cura d'un malalt, sentia el desig d'anar per la cambra d'aquest amb uns passos imperceptibles; si llegia que un membre del parlament pronunciava un discurs, aquest discurs l'hauria volgut pronunciar ella mateixa; si llegia que Lady Mary anava a cavall i causava l'admiració de tothom amb la seva audàcia, volia fer tot això ella mateixa. Però no podia fer res. I jugant amb les seves petites mans amb el tallapapers, llegia aferrissadament.»

«La vista de la petita magdalena no m'havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i s'havia vinculat a altres de més recents; poster perquè d'aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s'havia disgregat; les formes -inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot- s'havien abolit o, adormides, havien perdut la força d'expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d'un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l'olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l'edifici immens del record.»

«Raskòlnikov portava una pressa febrosa; prengué les claus i començà altre cop a forfollejar el pany però endebades, ja que no les podia fer entrar. No pas perquè les mans seguissin tremolant-li, sinó perquè s'equivocava: ell veia prou bé que la clau no era la que calia; tanmateix continuava forfollejant. Tot d'una comprengué que la clau grossa, dentada, que penjava junt amb les altres petites, no devia ésser de la calaixera, com havia penst la darrere vegada, sinó d'una arqueta i que era en la dita arqueta que segurament ho havia amagat tot. Raskòlnikov deixà anar la calaixera, i immediatament s'esmunyí sota el llit, per tal com sabia que és en aquest indret que les velles posen les arquetes. En efecte: n'hi havia una de regular, d'una arxina amb escaig de llargada, amb una tapa bombada folrada de marroquí vermell clavat amb claus d'acer. Tal com s'havia imaginat, la clau dentada era del pany de l'arqueta i obrí. Al damunt, sota un llençol, hi havia un abric de pell de conill amb guarnits vermells; a sota hi havia un vestit de seda, després un xal i, al fons, pel que semblava, no hi havia altra cosa que draps. Primer de tot, es posà a eixugar-se les mans tacades de sang en les guarnicions vermelles. "Vermell amb vermell no es veurà -es digué; però tot d'una es repensà-. Senyor! És que m'he tornat foll?" pensà espaordit.»

«Aleshores començà a fer-li llàstima el peixàs que havia enxarpat. És meravellós i estrany i vés a saber quina edat deu tenir, pensava. Mai no he pogut haver un peix tan valent ni que es portés d'una manera tan rara. Potser és massa assenyat per a treure el cap. De fet podria enllestir-me si saltava o bé m'envestia de bursada. Però potser l'han enganxat ja unes quantes vegades abans, i coneix que aquesta és la bona manera de presentar la lluita. Ell no pot saber que només se les heu contra un home sol, ni que aquest home és un vell. Però quin peixàs deu ser i quanta moneda me'n donaran al mercat, si té bona carn! Embocà l'ham com tot un mascle, estreba com un mascle i combat sense pànic. Qui sap si en porta alguna de cap o si està tan desesperat com jo mateix.»

«L'any 1821, els primers dies del mes de maig, David i Lucien eren prop de la claraboia del celobert, en el precís moment que, cap allà les dues, llurs quatre o cinc obrers se n'anaven a dinar. Quan l'amo veié que l'aprenent tancava la porta amb campaneta que donava al carrer, menà Lucien al pati, com si l'olor de la tinta, del paper, de les premses i de les fustes velles li fos insuportable. Ambdós s'assegueren en un racó des d'on podrien veure si algú entrava al taller. Els raigs de sol que es filtraven a través dels pàmpols de l'emparrat acaronavem ambdós poetes, embolcallant-los de llum, com si fos una aurèola. El contrast produït per l'oposició d'aquells dos caràcters, d'aquells dos rostres, va ser aleshores tan acusat, que hauria seduït el pinzell d'un gran pintor. David tenia les formes que la natura dóna a aquells destinats a les grans lluites, esclatants o secretes. El seu bust ample era flanquejat per unes espatlles fortes que harmonitzaven amb la plenitud de totes les seves formes.»