L’Oriol ens ressenya El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, una de les veus de la literatura postmoderna (hipermoderna?). Sempre val la pena tenir-la en compte (la veu de Houellebecq i la de l’Oriol!)
Primer la forma: novel·la estructurada en un petit pròleg, tres parts i un epíleg. El pròleg bàsicament es podria titular “Història d’una caldea”, trepidant. A la primera part coneixerem al protagonista de l’aventura, Jed Martin, un personatge gris, mat, incapaç de tota empatia que gràcies a la mediocritat i l’esnobisme dels factòtums del món de l’art esdevindrà una primera espasa del mercat de l’art contemporani. A la segona part apareix el personatge convidat, el mateix Houellebecq, escriptor misantrop i depressiu encarregat d’escriure un text pel catàleg de l’ambiciosa exposició de Jed Martin. Tercera part, Houellebecq és assassinat, i seguirem la investigació de la mà d’un inspector de policia, Jasselin, a les portes de la jubilació.
Aquesta és la forma grosso modo, però de què parla El mapa i el territori? Houellebecq és un dels grans de la literatura contemporània, passant per alt els odis o les simpaties que pugui despertar. Ha estat un retratista lúcid i diabòlicament cínic de la nostra societat, massa punyent i provocador per ser només un enfant terrible. Però llegint aquest llibre tens la desagradable sensació que l’autor ha perdut la força, la ràbia, el cinisme salvatge de les seves anteriors obres. La novel·la respira decepció, desgana, costa trobar les espurnes del Houellebecq més erudit, filòsof, enamorat de si mateix o decididament gamberro; aquí es mostra pessimista i desangelat i amb una visió crua i mancada de tota esperança d’un possible futur millor.
No hem d’oblidar, però, que encara que una mica afònica, la de Houellebecq és una de les veus literàries més importants dels nostres dies i un autor de referència ineludible.
Top