Un home jueu explica al seu psicoanalista la seva obsessió pel sexe i les relacions amb noies gentils (shikses, en hebreu). Dit així, podria ser el guió de la darrera pel.lícula de Woody Allen però no ho és: és un llibre de Philip Roth, escrit i situat el 1967.
El protagonista, Alexander Portnoy, té trenta-tres anys i viu a Nova York, tot sol, relativament lluny dels seus pares, que viuen a Newark. Molta part del llibre ens parla de la seva relació amb ells i de com intenta minimitzar-ne la seva influència sobre la seva vida, marcada per una obsessió pel sexe, les noies gentils i per alliberar-se del sentiment de culpabilitat que li han inculcat els seus pares i que fa que no els agradi res (o res que no estigui d’acord amb la seva religió).
El sexe. Ah, el sexe! L’Alexander s’hi dedica, amb fruïció i sense parar. Amb totes les noies que pot. Sobretot gentils. Ens parla de com les veu, de la perfecció a la qual ell no pot arribar ja que elles són rosses i tenen un nas diminut, i ell té els cabells arrissats i un nas ganxut. A la vegada, però, algunes les tria sense gaires estudis per sentir-se’n superior intel·lectualment, despreciant-les després, sense estimar-les de debò, per així poder deixar-les quan se n’ha cansat. Ell ja ho veu, ja, que no és manera, però pensa que no està fet per estimar.
Aquest llibre ens explica moltes coses sobre la vida dels jueus, de com es veuen a sí mateixos, de com ens veuen als gentils, de com veuen el cristianisme… Mostra que no són tan (gens) diferents de qui no som jueus, ja que tothom vol sentir-se estimat i pertànyer a algun lloc. El llibre, però, no destaca per la seva delicadesa. Tal i com diu la Lia en la seva ressenya d’un altre llibre de Roth: és dur, molt dur. Però també és molt bo.
L’Alexander Portnoy bateja el mal que pateix amb el seu cognom, convençut que aquesta dolença només l’afecta a ell.
El llibre sencer és un llarg monòleg de l’Alex amb el seu psiquiatre, que no diu ni piu. Només parla ell, només s’escolta ell, només gaudeix i pateix ell.
Aquest noi, amb un coeficient intel·lectual altíssim, fill d’una família jueva molt tradicional, viu entre dos móns.
Per una banda, els favors, les atencions i els afalacs que rep constantment per part d’uns seus pares que no es cansen de dir-li com n’és de guapo, de simpàtic, de llest… Quin gran esportista, i quin fill tan bo que tenim!!! I a la germana que la bombin! Apa!
Però sobretot la mare (i el pare déu ni do), acaba per fer trontollar el precari equilibri en el qual se sustenta la vida de l’Alex. S’ha de reconèixer que té uns pares que estan com cabres.
Si no es vol menjar el que li posen al plat perquè no li agrada, la mare l’amenaça amb un ganivet de cuina quan el nano només té 9 anys.
Quan té edat per anar amb cotxe, el pare, que és venedor d’assegurances, li fa jurar i perjurar que mai a la vida pujarà a un descapotable perquè té la mort assegurada. Comprovat estadísticament, eh? Homeeee, a veure si no és per flipar….
De cosetes com aquestes ni ha a cabassos, i en aquest entorn familiar tan singular, ja des de ben petit l’Alex descobreix la seva sexualitat, i de la nit al dia es converteix en un onanista compulsiu que no viu per res mes. Una bogeria total, un desfici.
Però enlloc de calmar-se i passar-ho bé, l’únic que en treu són uns remordiments i unes paranoies del quinze. Però encara que vol parar, no pot. Alguna cosa l’impulsa a tornar-hi.
Constantment s’imagina que es quedarà cec, que el seu sexe caurà a terra a trossets per fer-ne tant d’ús i abús. En fi, que el pobre home no té un segon de pau.
Segons la critica de The Spectator i del Financial Times, aquesta és una novel·la que fa petar de riure, increïblement divertida. Jo no hi estic gens d’acord. Pel meu gust, El trastorn de Portnoy no és tan rialler…
A mi m‘ha semblat una història trista, brutal, claustrofòbica com un disc dels The Cure. Això sí, tot tractat amb l’art únic i fabulós del mestre Philip Roth.
Top