Mesos amb erra

Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) és sens dubte el prosista més destacat de la literatura catalana del segle xx. Poc després d’iniciar-se en el periodisme, va treballar durant una quinzena d’anys com a corresponsal a l’estranger per als diaris La Publicitat i La Veu de Catalunya, i durant la Segona República Espanyola va establir-se a Madrid com a cronista parlamentari. Passada la Guerra Civil va continuar la seva activitat periodística, especialment al setmanari Destino (on va publicar alguns dels seus grans reportatges, que de vegades es van convertir en llibre, com aquest Israel el 1957), i es va concentrar, sobretot, en la construcció pacient d’una obra literària monumental i decisiva, recollida per Edicions Destino en els quaranta-sis volums de la seva Obra Completa.

En els últims anys, gràcies a la col·laboració amb la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona i amb la Fundació Josep Pla de Palafrugell, Destino ha incrementat la bibliografia planiana amb la recuperació d’obres fonamentals, com La cendra de la vida (2021) o Coses vistes (2025), amb l’edició de textos inèdits tan rellevants com La vida lenta (2014), Fer-se totes les il·lusions possibles (2017), Història de la Segona República Espanyola (2020) o La inflació alemanya (2023), i també amb l’edició dels epistolaris amb Gaziel (2018), Jaume Vicens Vives (2019), Joan Estelrich (1922) i Francesc de B. Moll (2023).

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) és sens subte l'escriptora més universal de la literatura catalana. Al domini absolut dels dos grans gèneres narratius, la novel·la i el conte, hi va arribar en la seva maduresa, passats els quaranta anys, quan vivia exiliada a París i després a Ginebra: són els anys de Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes (1967) i la segona versió d'Aloma (1969). Quan va tornar a Catalunya i es va establir definitivament a Romanyà de la Selva, Rodoreda va seguir donant mostres del seu domini de tots dos gèneres amb Mirall trencat (1974), Semblava de seda i altres contes (1978), Quanta quanta guerra... i Viatges i flors (1980); i caldria afegir-hi, encara, la novel·la pòstuma i inacabada La mort i la primavera.

Però la qualitat esclatant de l'obra de Mercè Rodoreda en els últims vint-i-cinc anys de la seva vida no s'explicaria sense la seva obra de joventut: sense els seus anys de formació com a escriptora durant la segona República. En aquest període barceloní, Rodoreda va publicar cinc novel·les — Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i la primera versió d'Aloma (1938)—, un munt de narracions, contes infantils, articles i entrevistes. Tota aquesta producció primerenca de Mercè Rodoreda, publicada dispersament i molt poc coneguda, es posa per primera vegada a l'abast del públic lector amb el volum Obra de joventut.

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) va començar la seva carrera com a articulista i ninotaire i l’any 1936 va debutar amb el recull de contes El primer arlequí i la novel·la La glòria del doctor Larén. Voluntari a l’exèrcit republicà, en acabar la Guerra Civil es va haver d’exiliar, primer a França i, posteriorment, a Mèxic, on va viure vint-i-dos anys, fins que el 1962 va tornar a Catalunya. En la seva extensa obra cal destacar els reculls de contes Cròniques de la veritat oculta (1954), Gent de l'alta vall (1957), Invasió subtil i altres contes (1978) i Tot s'aprofita (1981), les novel·les L’ombra de l’atzavara (1964) i Ronda naval sota la boira (1966), i un llibre de cròniques sobre la guerra (Unitats de xoc, 1938). El 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Pere Calders és a dia d'avui un dels autors més llegits de la literatura catalana.