No et molestis a contestar-me

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), un dels grans noms de la poesia contemporània i dramaturg rellevant, és també un prosista extraordinari com ho demostren les seves novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932); i els llibres de narracions Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935), Letizia i altres proses (1937), Les roques i el mar, el blau (1981) i el recull Les ombres, que l'autor no va poder completar.

Joan Vinyoli (1914-1984), un dels poetes més alts i més essencialment lírics de la llengua catalana, va publicar el primer llibre de versos el 1937 i els dos últims l’any mateix de la seva mort. La llarga trajectòria que va de l’un als altres es pot veure com un procés de recerca de la pròpia veu i d’aprenentatge del dir la poesia i les coses que li són veïnes, és a dir les que ocupen el centre de l’existència d’un home que viu a fons i amb passió. Llibres com El Callat (1956), Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976) o El griu (1978) són moments importants en el camí que condueix a la saviesa final, plasmada en A hores petites (1981), Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984). I encara cal afegir-hi, per arrodonir el triomf poètic de Vinyoli, el díptic que formen Llibre d’amic (1977) i Cants d’Abelone (1983) i les seves versions de Rainer Maria Rilke.