En William Stoner és un noi jove i discret que ajuda a la granja familiar, fins que els seus pares l’envien a la universitat perquè pugui estudiar a la Facultat d’Agricultura. Un cop allà però, seduït per la literatura que comença a aprendre, decideix que no vol treballar al camp i que el que realment vol és ser professor.
Un cop li han ofert una plaça de professor, porta una vida senzilla dedicada exclusivament a la literatura. Els seus dies transcorren entre les parets de la Universitat de Columbia on, en un acte organitzat per aquesta, coneix a qui serà la seva dona i comença a viure en la casa que compartiran, massa gran per a tots dos.
A mida que passen els anys, l’Stoner es troba amb les bones i les males relacions amb els alumnes, una de les quals marcarà la resta de la seva vida. Amb l’amor i el desig, Stoner és conscient de que a vegades poden anar per separat; i en el silenci dins la família troba el que potser és el dolor més gran que pugui imaginar. La seva, doncs, és una vida grisa marcada per errors que decideixen el camí a seguir, però sempre amb un marc de fons que el fa evadir de tot: la literatura.
En John Williams, autor del llibre, ens planteja una novel·la d’aparença simple on s’explica la vida d’un home aparentment simple també, però que resulta fascinant i commovedora. Els sentiments que amaga el personatge i les vivències que l’acompanyen, et fan vibrar a cada paràgraf i et provoquen que et qüestionis les decisions que pren fins al punt en que acabes pertanyent a la història que ens explica.
Stoner és la història d’un home que tot i ser extremadament savi, en realitat acumula massa ignorància en la vida que ha decidit viure. Stoner és, ni més ni menys, tota una vida en una novel·la.
Un any enrere si fa no fa, l’Elisabet primer i en Lluís-Emili després ens van parlar de l’Stoner de John Williams molt elogiosament. Posteriorment, a casa vaig tenir un prescriptor que, en cos i ànima, va engrescar-me a llegir aquest llibre tan aviat com fos possible… a tots tres els dec un “gràcies” clamorós! Bé, a ells i a tots els qui han parlat d’aquesta magnífica novel·la per terra, mar i web, fins que els qui no ens l’havíem llegida ens n’hem sentit culpables!
De debò que m’ho he passat molt i molt bé. O molt i molt malament, depèn de com us ho mireu. No us repetiré detalls argumentals que podeu llegir en els comentaris anteriors. El que m’agradaria dir-vos és, com li vaig dir a una amiga l’altre dia, que quan l’he llegida he passat del pobre a l’imbècil per acabar-me preguntant i com el jutjo, jo, si tots podem ser Stoner?. Això deu ser el poder de la literatura, m’imagino. Però per discernir-ho, us deixo la cita d’un dels personatges més repulsius de tota la novel·la, en Charles Walker. Confio que us agradi.
La literatura aboca davant nostre un vel profund que no podem escatir. I davant seu no som sinó uns devots, indefensos davant del seu influx. Qui tindria la gosadia d’alçar aquest vel per descobrir l’indescobrible, per assolir l’inassolible? Els més forts de nosaltres no som sinó una colla de nyicris raquítics platerets que dringuen i metalls que sonen davant del misteri etern.