Fabio Rossini és el quart i més petit dels germans d’una família, com diria jo, com a mínim… peculiar.
Els dos nois més grans es dediquen al noble art de no fer res i la seva màxima inquietud és seure al sol en alguna terrassa cèntrica de la bella Roma, amb la Gazetta dello Sport a les mans, mentre belluguen amb artística harmonia i estudiada indolència els seus peus calçats amb unes estupendes Tods.
Després ve la germana, estrambòtica com ella sola, editora més o menys exitosa d’una sèrie de publicacions marcades per l’escàndol i la provocació.
En Fabio és l’últim dels germans d’aquesta família amb cognom de canelons. Té uns anys pròspers i bons, és físicament guapot, però per causes misterioses, de la nit al dia, cau en un frenesí místic i profundament catòlic que li posa tant el cos com la vida del revés.
Treballa en una editorial diametralment oposada a la de la seva germana, on d’escàndols i històries sicalíptiques, res de res.
Es dediquen a Déu en cos i ànima i miren de fer el bé i sembrar la llavor cristiana per tot arreu. Però una de les publicacions que el nostre noi té entre mans i que tracta un tema delicat i espinós, provoca que en Fabio marxi de Roma per tal de posar com més distància millor, i…. a París que se’ns en va.
A partir d’aquest moment li passen coses de tota mena que posen constantment a prova la seva castedat, les seves promeses i les seves conviccions més arrelades.
Història de la meva puresa, de Francesco Pacifico, és un llibre original, diferent, tràgic i divertit alhora. Rabiosament fred i modern.
Escrit amb un to i un ritme que convida a llegir-lo de manera frenètica i ansiosa.
Brrrrrr!! Té un no sé què que fa que aquest noi ens faci patir!
Top