La força de l'optimisme

Li vam demanar a la Mª Assumpció que ens expliqués què és això de La força de l’optimisme, de Luis Rojas Marcos. I Nosaltres, aquí ho teniu! No teniu excusa per anar amb un somriure a la boca (o al cap).

Luis Rojas Marcos, l’autor de La força de l’optimisme, és llicenciat en Medicina per la universitat de Sevilla, on va néixer. Emigrà a NY per estudiar psiquiatria, ha sigut director i responsable màxim dels serveis de salut mental de l’hospital psiquiàtric municipal de NY durant 10 anys i després va ocupar el càrrec de president del sistema d’hospitals públics de la ciutat novaiorquesa quan es va produir l’atemptat de l’onze de setembre de 2001.

Més tard, deixant la pràctica clínica en segon pla, passà a dedicar-se a la investigació, la docència i l’escriptura.

Col·labora amb el diari “El Pais” i ha publicat molts llibres de psiquiatria que conviden a reflexionar des d’una forma didàctica, amb la seva manera de fer-nos recordar la capacitat de superació del esser humà: no es un mite ni un do diví, sinó una habilitat molt real.

En temps en els quals els sentiments d’aprensió, dubte, por i fragilitat semblen haver-se convertit en ingredients permanents, Rojas Marcos ens condueix a pensar en positiu. Són exemples d’optimisme, molt a tenir en compte, com els que ens explica en els seus relats quan visitava pacients terminals, l’enginyer de professió que es va lesionar la medul·la espinal afectat de paràlisi i problemes de respiració, valorava la seva vida amb un significat més profund des de l’accident laboral.

És en el camp de la malaltia i la invalidesa on l’autor més va percebre que el pensament positiu té un poder reparador immens i l’esperança abunda més del que ens imaginem.

Em va sorprendre descobrir que en els principis de la psicologia, els seus pioners eren profundament pessimistes en les seves idees, com ara William James i també el inventor del psicoanàlisis Sigmund Freud, que era un home supersticiós, preocupat per la mort i convençut de que les persones estaven destinades a patir.

Per exemple, en una revisió electrònica de les revistes de psicologia més prestigioses del món, es va trobar, per cada un que tractava un aspecte positiu de la persona, vint ho feien sobre una qüestió negativa.

En els últims vint anys, els progressos en medicina i psicologia han permès canviar el destí i reconèixer de manera oficial l’assignatura de la “psicologia positiva”.

La primera persona d’idees optimistes que va aconseguir un impacte significatiu fou Karen Horney, que el 1950 va escriure “Neurosis i creixement humà” i tot i que era deixeble de Freud, aquest llibre la va conduir a un boicot de molts dels seus col·legues.

Rojas Marcos ens explica també que la intuïció i el pressentiment són dues eines molt importants per ajudar-nos i ens relata històries de gent que en situacions importants de la vida optaven per “l’art d’amargar-se la vida”.

Destaco en particular que em són molt temptatius els seus dos llibres “La nostra incerta vida normal” i “Cor i ment”, aquest segon amb la col·laboració del també reconegut internacionalment cardiòleg Valentí Fuster, del qual sóc fan.