Alexis Jenni, professor de biologia de quaranta-nou anys, viu i treballa a Lió. Amb L'art francès de la guerra, la seva primera novel·la, ha merescut el Premi Goncourt, el premi literari més prestigiós de França.
Llegir-ne més
Molta guerra, molt francès i força art.
Jenni ha escrit un llibre –en direm novel·la per trobar un prestatge on classificar-lo– que revela molta reflexió lúcida i dolorosa sobre els darrers setanta anys del seu país: França.
Un home jove i desmotivat coneix casualment un vell militar retirat que li ensenyarà a pintar amb pinzell i tinta xinesa. El diàleg entre els dos homes servirà a Jenni per anar desgranant el fris de quin ha estat el paper de les guerres i els guerrers en la història recent de França.
En L’art francès de la guerra, Alexis Jenni es mou sempre en el terreny de l’ambivalència, que no de l’ambigüitat. Es mou i ens fa moure entre l’admiració i l’horror. Se’l veu obsessionat en fer-nos arribar cruament què va significar, per uns i altres, l’acció a la reraguarda contra els alemanys, la primera pacificació d’Algèria, la guerra d’Indoxina, la guerra definitiva d’Algèria i els conflictes de les banlieues de les grans ciutats que ell veu com una continuació del passat colonial.
Hi ha dues idees-força que repeteix una i una altra vegada: en dir “nosaltres” i “ells” apareix el conflicte i la violència, tot i la dificultat de saber què defineix cada grup. L’altra és la llengua, que és, o hauria de ser, l’únic senyal d’identitat francesa.
Diu moltes més coses i les diu i les matisa moltes vegades, sempre posant-les en boca dels seus personatges: sobre De Gaulle, sobre els piednoirs, sobre els grups parafeixistes actuals,…
Jo crec que, malgrat el prestigiosíssim premi Goncourt que li han atorgat, es nota que és una primera novel·la. Té un afany de dir-ho tot i que quedi ben clar que em fa pensar en l’expressió que fem servir a casa: “quan agafa el micro no el deixa”.
La pintura juga en aquesta obra un paper que fa pensar en el significat de la música i el violí en el Jo confesso de Jaume Cabré. Però tot i que en aquest llibre l’artista pinta amb la tècnica suggerent i minimalista de la tinta xinesa, Jenni utilitza més aviat la manera pictòrica de Cézanne, que passa una i cent vegades per sobre de la mateixa poma per donar-la per llesta. I crea una obra d’art genial.
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Top