Te deix, amor, la mar com a penyora. Jo pos per testimoni les gavines

Carme Riera, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, es va donar a conèixer el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora. D’entre les seves novel·les, destaquen Dins el darrer blau (1994, premis Josep Pla, Nacional de Narrativa, Crexells, Lletra d’Or i premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada a Itàlia l’any 2000), Cap al cel obert (2000, Premi de la Crítica Serra d’Or), La meitat de l’ànima (2003, Premi Sant Jordi), L’estiu de l’anglès (2006), Natura quasi morta (2011), Temps d’innocència (2013), Les darreres paraules (Premi BBVA Sant Joan 2016), de la qual s’ha fet una adaptació teatral i una òpera, Venjaré la teva mort (2018) o Una ombra blanca (2024); i com a assagista, La Escuela de Barcelona (1988) o Carmen Balcells, traficant de paraules (2022). Ha escrit també els contes Epitel·lis tendríssims (1981) i Contra l'amor en companyia (1981), el diari de maternitat Temps d’una espera (1998) i el llibre de memòries literàries Gràcies (2025), i els relats La veu de la sirena (2015) i La pau dels somnis feliços (2022). La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües. En la seva doble vessant de creadora i professora, l’any 2001 li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura, el 2015 el Premio Nacional de las Letras, el 2002 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i el 2012 a la Real Academia Española.