Grup62
Rústica amb solapes
Triar format
Format únic
Comprovar disponibilitat

Doble zero

Editorial: Edicions Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Nombre de pàgines: 88

Sinopsi de Doble zero:

La poesia de David Castillo beu de la vida i de la realitat, sense edulcorar-les.
Vint-i-vuit detencions per motius diversos,quaranta anys de pazi trenta de cloroform,un tret al genolli amors que no es van perpetuar 
Rústica amb solapes
Triar format
Format únic
Comprovar disponibilitat

Sobre l'autor de Doble zero

© Ferran Sendra

Poeta des de la infantesa, David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals dels anys setanta. Ha publicat tres antologies, dues biografies de Bob Dylan, la novel·la en vers El llibre dels mals catalans (2010) i quatre novel·les: El cel de l’infern (premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010) i Barcelona ...

Llegir-ne més

Fitxa tècnica

Data de publicació: 13/10/2011 | Idioma: Català | ISBN: 978-84-7588-268-0 | Codi: 171555 | Format: 13 x 17,5 cm. | Presentació: Rústica amb solapes | Col·lecció: OSSA MENOR

Blog

David Castillo, un poeta urbà que és del meu poble…

Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.

Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:

En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.

(…)

Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?

Totes les opinions de Doble zero

Deixar un comentari
  • La teva valoració
Perquè la valoració sigui visible necessitem que accedeixis al teu compte Accedir