Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns

La Mon -que no la Mon(tserrat Brau)- ens ha fet una fantàstica ressenya d’un llibre amb un títol llarguíssim només a l’abast de l’Stieg Larsson. Aquest llibre però, no té res a veure amb la novel·la negra. Traspúa aquella sensibilitat que Katherine Pancol ofereix als seus llibres. Es tanca una trilogia, i nosaltres us expliquem com:

Desprès de l’èxit del Vals lent de les tortugues y dels Ulls grocs dels cocodrils, Katherine Pancol ens sorprèn de nou amb Els esquirols de Central park estan tristos els dilluns. Els personatges que han anat apareixent ens han fet plorar, riure i pensar sobre situacions reals i actuals. La mort, l’enveja, l’amistat, l’amor o la firmesa de la familia han estat temes que, tractats dolçament, han captivat a milions de lectors. La vintena de personatges que han sortit d’aquests llibres han viatjat per ciutats com París, Nova York o Londres deixant històries per acabar; com la vida mateixa. En aquest darrer llibre es tanca la trilogía i la família Cortés apareix de nou per enllestir temes inacabats i fer realitat els somnis que tenien.

Josephine Cortés serà la branca ferma d’aquesta darrera entrega. Mentre espera una nova proposta del seu editor per editar una nova novel·la, les vides de l’Hortènse, en Gary, la Zoé i l’Alexandra aniran enllaçant-se per donar forma a una enrevessada cerca del sentit de la vida i la felicitat. Aquests quatre joves ens ensenyaràn a tenir paciència, a descansar i a observar el que ens ofereix la vida i, sobretot, a captar el moment en el qual sentim felicitat. És aquest moment just d’alegria el que s’ha d’agafar amb totes les nostres forces perquè, en moments de tristesa, puguem recordar la felicitat que sentíem.

Pancol sempre ens fa un aclucada d’ull amb les seves novel·les comparant-nos amb algun animal. Doncs bé, hem de fer com els esquirols de Central Park: si els dilluns estan tristos és perquè passa menys gent pel parc i, per tant, no els donen menjar… de segur que recorden que els dissabtes i diumenges la gent hi passeja molt.

Hola Nosaltres! Oi que algú de vosaltres ha llegit la trilogia de la Katherine Pancol? Ja sé que vaig una mica tard… però quan no es pot, no es pot!

És el segon llibre que llegeixo d’aquesta bona dona. El primer va ser Jo, per damunt de tot, i em va agradar moltíssim.

En aquest cas, la cosa ha anat d’una manera diferent. I crec que és perquè he començat la casa per la teulada.

Constantment, durant aquest Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns, es fan referències a El vals lent de les tortugues i a Els ulls grocs dels cocodrils… i servidora no ha llegit cap d’aquests dos llibres.

Vulguis o no, i encara que el llibre es pugui llegir independentment dels altres dos, no deixa de ser un obstacle trobar-te amb coses que et deixen una mica a la deriva, sense una bona ubicació.

Aquest és, bàsicament, un llibre de dones. I més concretament, un llibre de dones histèriques. Practiquen diferents tipus d’histerisme però al cap i a la fi, des de la portera que es tenyeix els cabells de colors variats fins a la gran dama amb estudis superiors, estan totes com unes cabres.

Hi surten dones amb perfils ben diferents: joves, no tan joves i definitivament velles. Dones bones, tendres, generoses, gairebé innocents, i d’altres que són orgulloses, atrevides, romàntiques, conspiradores, maquiavèl·liques i horribles!!

De senyors, també en surten, però en qualsevol cas, en aquesta novel·la, el paper estel·lar és per a les dames.

Sembla que el nus que es crea de bon principi sigui impossible de desfer, però al final la Pancol ho soluciona tot amb solvència.

En fi. Veurem si passat un temps prudencial, m’animo i faig la trilogia completa. Tindria el seu què, oi?