(Barcelona, 1963). Les seves creacions giren al voltant de la literatura, la comunicació i el joc. Ha publicat més de deu mil mots encreuats, cinc mil articles, quinze llibres de narrativa i set de ludolingüística. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, l’italià, el romanès, el coreà, el polonès i, parcialment, a l’alemany i l’anglès. La seva obra literària ha estat guardonada amb premis com el Ciutat de Barcelona, Serra d’Or, Lletra...
Llegir-ne mésEl llibre del qual us parlaré és un sol volum però conté dues obres d’en Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la i Monocle. Una novel·la (in)acabada, amb dues portades capiculades (és a dir, que girant 180 graus en sentit vertical una portada et trobes l’altra). És un recurs que tan sols havia vist en còmics i CDs (com el Lemuria/Sirius B de Therion). L’he trobat molt novedós i el més lògic, vista la relació entre les dues obres, ja que suggereix que pots començar a llegir per qualsevol de les dues narracions.
Aquest llibre tan curiós em va caure a les mans el dia del meu aniversari i vaig decidir començar-lo a llegir de seguida, fent un parèntesi a la lectura de El Guión de Robert McKee, un gran llibre que explica els mecanismes del guió cinematogràfic. Vaig creure que em serviria com a exemple de com s’escriu una novel·la. Com a (aspirant a) autor de còmics, tot el que tingui a veure amb explicar històries ho trobo molt interessant!
A l’hora de començar el llibre, em vaig decidir per Monocle. Una novel·la (in)acabada) per, en acabat, llegir el “making of”: De com s’escriu una novel·la.
Monocle… és una novel·la curta (la part més curta del doble volum) De fet consta d’unes 150 de les aproximadament 400 pàgines del volum total, i explica la història d’un noi anomenat Marcel que, al saber que la seva mare acaba de morir, trasbalsat, destrueix a cops de crossa una obra d’art de vidre anomenada Monocle que estava al vestíbul de l’hospital. A la tristesa de la pèrdua de la mare se li suma la reclamació de l’hospital dels 30 milions que valia l’obra d’art destruïda. La història està ben construïda, els personatges són creïbles, carismàtics i s’hi pot empatitzar ràpidament, tot i que al final crec que tot es precipita un pèl.
El vaig acabar dimarts 26 al tren anant a treballar, i quan vaig sortir vaig mirar el Twitter des del mòbil i vaig veure aquesta piulada que el Màrius Serra acabava d’escriure:
Catalanisme. Vintage i Neo comparteixen balcó pic.twitter.com/EEj7eaqJ
No em vaig estar de contestar-li, amb un joc de paraules d’aquells que tant li agraden:
@mariusserra la senyera sembla trentage, més aviat! Acabo de llegir el 'Monocle' i m'ha agradat! Ara... 'De com s'escriu una novel.la'! :)
I ell em va contestar a mi!
@fxescarmis endavant les atxes; ja ho veus: dos llibres en un. Si això no és austeritat...
Twitter és genial per aquest tipus de coses!
Tornant de la feina el mateix dia ja vaig començar amb la lectura de De com… i vaig entendre (i aprendre) moltes coses: com és que la novel·la es precipita al final, d’on va sortir, els múltiples finals que podia haver tingut, els molts anys que es va passar inacabada fins que va ser (in)acabada, les moltes mans per les quals ha passat, el procés d’escriptura, la vida d’en Màrius mentre tot això passava…
En fi, un binomi (que no binocle) fabulós per aquells qui gaudeixin amb les històries, el llenguatge i tot el que hi ha al darrera, que no deixa de ser la vida.
Top