Els gossos de Riga

Hem de situar-nos en el temps. Som al 1992 any dels Jocs de Barcelona, el mur de Berlín havia caigut tres anys abans i s’obrien un munt d’esperances, incògnites i pors sobre el futur. I molt especialment en els països que havien viscut en l’òrbita soviètica.

No parlem només del moment en el qual se situa la novel·la, sinó també del moment quan Mankell l’escriu. Ens ho explica en unes interessants “Paraules finals” datades a l’abril de 1992.

Wallander és un inspector de policia d’una ciutat petita del sud de Suècia, amb una situació professional i familiar en una certa crisi: divorciat, la filla va al seu aire i passa d’ell, i el pare rondinaire cada vegada dóna més senyals de senilitat. Un canvi de feina el tempta fortament. Percep que ja no és jove, que no pot beure una nit i treballar l’endemà com si res. Ha passat dels quaranta fa dies.

I li cau la investigació d’un cas estrany: un bot sense nom arriba a la platja amb dos homes joves morts a trets. Resulta que el bot prové de Letònia i la policia letona envia un major (allà tenen graduació militar) a col·laborar a la investigació.

El major se’n torna i en arribar a Riga és assassinat. Wallander és enviat a ajudar la policia de Riga per mirar de resoldre el cas.

A partir d’aquí el xoc és brutal: el policia suec, habituat a una normalitat democràtica, es troba amb unes regles del joc molt diferents i sense proposar-s’ho es veu embolicat en una sèrie d’esdeveniments amb el rerafons de la lluita entre els letons independentistes i els partidaris de la continuitat del predomini rus. I d’una immensa corrupció.

La trama de la novel·la, complicada i trepidant, ens porta a descobrir què s’amaga sota les pedres quan Wallander les aixeca.

No s’hi val explicar el final de novel·les d’aquest gènere. I cal arribar ben bé fins al final per saber-lo.

Mankell ens diu que Wallander “no sabia pas com s’ho faria per tornar a ser el Wallander de sempre (…). Li semblava que aquell home d’abans ja no existia”.

Ara sabem que aquell Wallander, aquella socialdemocràcia, aquella Europa, efectivament ja no existeix. Llegiu-ne el lúcid testimoni de Mankell.

Un comentari: puc certificar personalment que tot i ser una novel·la amb intriga resisteix perfectament una segona lectura.

Un consell: si podeu, llegiu la sèrie de l’inspector Wallander per ordre cronològic. Aquesta és la segona, la primera és Assassins sense rostre i la tercera La lleona blanca.

La lleona blanca, la tercera entrega de la sèrie Wallander, és un llibre clau. D’una banda hi trobem una característica atípica: més de la quarta part de la narració transcorre no tan sols lluny, sinó al marge totalment de les investigacions que l’inspector Wallander porta a terme en terres sueques.

La trama sudafricana, que ho vertebra tot, donaria per una narració independent i igualment apassionant. Però no ho és d’independent, ja que el món se’ns ha fet petit i la globalització converteix en veïnes la Suècia que encara es veu a sí mateixa com un oasi de neutralitat, socialdemocràcia i estat de dret, amb la Sudàfrica que no sap si vol ni si pot gestionar una sortida pacífica a la barbàrie de l’apartheid.

La novel·la comença a Ystad amb un crim difícil d’explicar i amb unes pistes desconcertants. El lector coneix els fets i els autors però la policia sueca trigarà molt a treure’n l’entrellat… i no del tot.

Wallander es veurà continuament en situacions que li cal saltar-se les normes, reglaments policials i fins i tot lleis per tal de salvar allò que, personalment, estima per sobre de tot.

No com un heroi solitari á la Clint Eastwod, sinó amb tota la mala consciència del món.

A Sudàfrica assistirem a la guerra bruta entre diferents parts d’una societat esquinçada i a l’elaboració i avortament d’un complot que vol que tot rebenti per tal de tornar a un impossible statu quo de poder absolut blanc. Com que tots sabem que Mandela encara és viu no desvelem res que no es pugui explicar sobre com acaba el complot.

Quan s’acaba la narració tot ha canviat en el món de l’inspector: la relació amb el pare, la relació amb la filla, els dubtes sobre la seva competència professional, la salut que el porta a una baixa indefinida per depressió…

Sort que Mankell ens deixa un parell de llums com ara la carta que finalment escriu a la dona que ha conegut a Letònia (al llibre Els gossos de Riga) i… el nou aparell de música de part dels companys de feina.

Hi ha qui creu que per aproximar-se a la Història són més útils les novel·les que els llibres historiogràfics. Certament, amb la perspectiva dels vint anys que ens separen de 1992, aquest llibre ens acosta al neguit dels canvis d’un món que caminava cap a un futur que ningú no sabia preveure.

El món havia canviat per a Kurt Wallander i per a tots nosaltres.