Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes

Us deixem la carta que l’Albert Om va llegir a la Llúcia Ramis en la presentació de la novel·la Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Que bé que escriuen, punyeteros!

Aquesta carta és per tu, Llucia. Per la nena que ho volia tot i que la seva mare li contestava que “tot no es pot tenir”. Per la nena que amb la seva insatisfacció crònica, però sobretot amb la seva insatisfacció lúdica, porta 35 anys preguntant, buscant i experimentant; 35 anys convencent-se que encara que no es pugui tenir tot, “no hay nada más bello que lo que nunca he tenido”, com li va escriure Joan Manuel Serrat a una altra Lucía. Per això aquesta recerca constant. Per això, aquesta insatisfacció que ha sigut el motor del teu talent creatiu i, al mateix temps, la font de satisfacció dels teus lectors.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia. Una carta, sí. Potser fa temps que no en reps cap. Jo, aviat farà 20 anys de l’última. Les guardes, les cartes? Jo les tinc totes en una capsa verda, que m’ha anat acompanyant en tots els canvis de pis.  10 vegades he fet paquets i he tornat a començar. Les vaig comptar el dia que vaig llegir que Paul Auster a Diari d’hivern escrivia tot el que li havia passat a cadascuna de les 24 cases on ha viscut fins ara. Les cartes, et deia, me les vaig emportant amb mi. Ara les llegeixo i em trobo igual que Joan Laporta: no m’hi reconec. “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”. Que bé que escrius, punyetera. “La vida, breu interrupció de l’infinit que comporta no ser-hi”. Toma frase. N’està ple el teu llibre, de frases. Tu te les treus de sobre i ens les deixes perquè a partir d’ara t’ajudem a portar-les. Una gran teràpia, a part d’un gran llibre.

Et deia que aquesta carta era per tu, Llucia, però te la llegiré jo. M’imagino que estarem asseguts de costat. I a davant…, qui tindrem a davant? Tu em vas dir que ningú. Que “qui vols que vingui, si tots els meus amics han hagut de marxar de Catalunya?”. Quina sort que tenim, doncs, de ser tu i jo, amb sense ningú a davant, com diria l’alcalde Clos. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena.  Te’n recordes d’aquell programa de la Gemio: ¿Hay una carta para tí? Aquells homes penedits, capcots, amb cara de be degollat i amb la cua entre cames, que imploraven el perdó de la seva dona i li prometien amor etern “delante de toda España”. Potser avui, entre aquest “ningú”,  hi ha algú que ara sent la mateixa vergonya que sentia jo quan mirava aquell programa. Té motius per fer-ho. Si Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una autobiografia, això meu sí que és una carta d’amor. D’amor al teu últim llibre. D’amor a les arrugues prematures que t’han sortit a la cara. Sense arrugues, no hi hauria llibre. Almenys no hi hauria aquest llibre, també precoç, també deliciós. Haver buscat els teus orígens amb 70 anys potser no hauria tingut tant mèrit. M’agrada la inquietud de fer-lo als 35, quan encara et tractem de “jove escriptora”, com si et féssim esperar fent cua a la porta d’accés a la literatura que fan els grans, a la gran literatura. “Qui és l’últim, si us plau?”. Dona i jove. Li agraden les cerveses, els homes i la nit. Vostè encara s’haurà d’esperar una mica.

Saps què? Gràcies al teu llibre, he descobert que sóc belga. Descrius la teva mare com una persona que no té per costum mostrar les emocions, ni perdre els papers ni perdre el nord. M’ha semblat que parlaves de Vic. Bèlgica, capital Vic. Que per més que passi sempre sembli que no passi mai res. Aquest sóc jo. Tu ja expliques que no ets així: “un huracà domèstic que ho deixa tot arrasat al seu pas i després s’envola feliç com una lleugera brisa marina”.

Això i allò. L’huracà i la brisa. La independència que t’ha ensenyat la família de la teva mare i les atencions que et regala el teu pare. Bèlgica i Mallorca. Això i allò. Independència i atencions. Anar a la teva i ser el centre. Però que no t’ho deia la teva mare que tot no es pot tenir? La por de quedar-te ben sola. O la por d’haver de fer-te la beneita per no quedar-t’hi. Això i allò. O ni això ni allò. La feina, com a refugi de tot plegat. I ara, amb la puta crisi, ni la feina. D’aquest conflicte és d’on neix el llibre. Ara ja no parles de la teva generació, com als dos primers. Ja no tot passa aquí i ara. Ara toca mirar enrere i a la teva família sabent que “potser un dia morirem tots sota el mateix sostre, esclafats pel nostre passat pompós”. Que bé que escrius, punyetera.

El dia que vas néixer, Llucia, el teu pare havia baixat a comprar flors. El dia que la teva mare va conèixer el teu pare va haver de dormir a sota d’una foto de Franco. Mires enrere i et trobes una història d’amor entre els teus pares d’aquelles que només passen una vegada a la vida. Ja tens excusa per no provar de viure-la tu. Com a molt podries empatar amb ells. I a tu t’agrada guanyar. Què et deia l’abuela? Tots els homes del món no valen una llàgrima teva.

35 anys i què tinc?, et preguntes al llibre. La raó, Llucia. Tens la raó. L’única cosa que sempre has sabut que volies tenir. Mira, en això ens assemblem. Jo també vull tenir la raó. Però, des que he llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, he descobert dues coses que també m’agradaria tenir: la teva valentia per despullar-te en un llibre i el teu talent per escriure tan bé com escrius, punyetera.

“Me sent presonera a l’illa del jo”. Espero que el llibre t’hagi ajudat a sortir-ne, d’aquesta illa. Tots vivim en illes, encara que no es diguin Mallorca. Ja saps què defensa el nostre estimat Xavier Rubert de Ventós: “la felicitat és sortir d’un mateix i quedar-se a fora”. Es veu que no hem de patir per despullar-nos i sortir a fora. Que, a vegades, abrigats a dins nostre, encara tenim més fred.

Res més, Llucia. Les cartes dels altres sempre fan vergonya aliena. Però tenia ganes de dir-t’ho, sobretot avui que a davant no hi teníem ningú. I perdona si t’esperaves un altre tipus de carta: “sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec”. Et sona aquesta frase? Que bé que escrius, punyetera.

Albert Om

Tot i que l’autora s’escapi del fet que ha escrit, a Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes,  una autobiografia, la meva impressió ha estat que sí que ho ha fet. Aquesta història és la de la seva família, on la infantesa de la seva mare hi queda reflectida. I també la de la Llucia Ramis.

L’autora emmarca tota la història en els viatges entre Bèlgica i Mallorca dels seus avantpassats, ens explica la història d’amor dels seus pares, etc.

Si ets una persona que s’implica en les lectures, podràs viure amb els diferents membres de la família totes les experiències que ens explica l’autora d’una forma molt divertida i apassionada. Viuràs moments que són fruit de l’excés de l’alcohol, moments apassionants, experiències “religioses”, intrigants, de patiment… com les que es viuen en totes les bones cases.

La Llucia Ramis, que té arrels mallorquines, escriu en mallorquí, i per aquesta raó em va costar una mica -sobretot al principi- que la lectura m’enganxés. Sobretot per la dificultat d’algunes paraules. Però després ja m’hi vaig habituar i ha resultat que aquest llibre l’he gaudit com una nena!

És una història que ha estat escrita des d’una perspectiva íntima perquè l’autora es remunta fins als seus orígens, entenc que per entendre i comprendre el seu present familiar i personal.