Diari d’un cos és la darrera novel·la del reconegut escriptor francès Daniel Pennac (Casablanca, 1941), publicada i presentada recentment a Barcelona a l’Institut Francès.
Sota la forma d’un diari clàssic -amb data inclosa encapçalant cada anotació- però no autobiogràfic com era el cas del Diari d’hivern del Paul Auster, l’autor ens presenta i dissecciona amb molta cura la vida del protagonista, un home que es troba a les portes de l’expiració.
Així va repassant la seva vida i els lectors anem coneixent, des que tenia dotze anys fins als vuitanta set i dinou dies, aspectes relacionats amb la infància, els estudis, els estius, la família, -que va creixent amb el pas del temps-, la vida social, les amistats, etc.
És curiós, però d’altra banda no podria ser d’una altra manera, com al principi, de jove, escriu les anotacions al diari en present explicant anècdotes que poden resultar-nos, als adults, banals vistes i llegides amb la distància i la perspectiva que ens dóna el pas del temps, i cap al final, ja envellit, l’estil de les anotacions canvia a la fórmula dels records i les reflexions. D’aquesta manera l’autor constata sensiblement el deteriorament vital del protagonista.
Tant al principi com intercalades entre les anotacions, al llarg del llibre apareixen en cursiva unes cartes adreçades a la filla del protagonista on aquest, ja amb edat avançada, completa el diari donant-li explicacions d’alguns passatges de la seva vida. He trobat que amb la inclusió d’aquests textos de força intimitat l’autor demostra la seva gran capacitat com a narrador.
Finalment, Nosaltres, crec que per entendre bé aquesta lectura no heu d’interpretar el concepte “cos” del títol literalment sinó com a símbol de la vida, de les experiències acumulades.
Top