Grup62
Jordi Coca
1947
 ©Viqui Sanz
©Viqui Sanz

Jordi Coca

1947

Jordi Coca (Barcelona, 1947) doctor en Arts Escèniques, va començar a publicar l'any 1971 amb l'obra Un d'aquells estius (Els Lluïsos) i un llibre on oferia la primera visió global de Joan Brossa. Ha escrit una vintena de novel·les i ha obtingut nombrosos premis, entre els quals destaquen el premi Josep Pla 1992 (La japonesa), el Nacional de la Crítica 1994 i 2013 (Louise, un conte sobre la felicitat i En caure la tarda), el Sant Jordi 2000 (Sota la pols), el Joanot Martorell 2004 (Cara d'àngel) o el Sant Joan 2009 (La nit de les papallones). D’altres obres publicades recordem Mal de lluna (1988), L'Emperador (1997), Lena (2002), La noia del ball (2007), El diable i l’home just (2014), Califòrnia (2016) o Els ulls dels homes mentiders (2018). La seva obra ha estat traduïda al castellà, al francès, a l'italià i a l'anglès.

Com a assagista, cal esmentar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de Teatre Nacional. 1955-1963 (1978)  El teatre de Josep Palau i Fabre: alquímia i revolta (2013) i El teatre de Shakespeare en el seu context (2022). 

Jordi Coca també és dramaturg i director d’escena, i ha dirigit obres pròpies, d’Antonin Artaud, Joan Brossa, Samuel Beckett, Josep Palau i Fabre, o Peter Handke.

La quietud
Comprar

La quietud

Jordi Coca

Jordi Coca narra els records i les passions d'una dona

Comprar
Sinopsi de La quietud

En una illa de la Mediterrània, dues dones conversen en el pati emblanquinat d’una casa de poble. Són la Margalida, vella narradora de llarga cabellera blanca, i la Celeste, la seva assistent de pell fosca.

En una cadència lluminosa i pausada, sempre a la recerca de la quietud, la Margalida rememora la seva atzarosa vida: el suposat tresor amagat en una cala, l’estranya mort de la mare, la desordenada dedicació del pare al teatre, els seus afers tèrbols, l’enlluernament per la natura, els llargs viatges… També explica a la Celeste la passió que sentia pel seu marit, l’entrega obsessiva d’ell al sànscrit i a l’hinduisme, i l’amistat sense nom amb el cunyat.

Durant la conversa emergeix el món grandiós i exuberant de la Celeste –sacsejat per guerres i injustícies, amb rius immensos poblats de cocodrils– i se’ns mostra amb claredat allò que separa aquestes dones, d’edats i cultures tan diferents. És a través d’elles, dels seus somnis, dels seus records, de les seves vivències i il·lusions, que Jordi Coca ens proposa una novel·la en què l’inversemblant esdevé quotidià.

En una illa de la Mediterrània, dues dones conversen en el pati emblanquinat d’una casa de poble. Són la Margalida, vella narradora de llarga cabellera blanca, i la Celeste, la seva assistent de pell fosca.

En una cadència lluminosa i pausada, sempre a la recerca de la quietud, la Margalida rememora la seva atzarosa vida: el suposat tresor amagat en una cala, l’estranya mort de la mare, la desordenada dedicació del pare al teatre, els seus afers tèrbols, l’enlluernament per la natura, els llargs viatges… També explica a la Celeste la passió que sentia pel seu marit, l’entrega obsessiva d’ell al sànscrit i a l’hinduisme, i l’amistat sense nom amb el cunyat.

Durant la conversa emergeix el món grandiós i exuberant de la Celeste –sacsejat per guerres i injustícies, amb rius immensos poblats de cocodrils– i se’ns mostra amb claredat allò que separa aquestes dones, d’edats i cultures tan diferents. És a través d’elles, dels seus somnis, dels seus records, de les seves vivències i il·lusions, que Jordi Coca ens proposa una novel·la en què l’inversemblant esdevé quotidià.

Premis

Premi BBVA Sant Joan Guanyador Edició 2009 Saber-ne més

Bibliografia de Jordi Coca

Carregant...