Mare en pràctiques

Introducció a la postmaternitat

He llegit gran part d’aquest llibre mentre la meva filla roncava sobre la meva panxa perquè ara mateix és l’única manera que s’adormi una mica durant el dia. Quan he acabat de llegir-lo i he vist la cara més maca del món recolzada al meu pit, com si fos la cosa més natural, m’ha vingut al cap un record d’abans d’estar embarassada. D’abans de ni tan sols pensar en tenir fills…

Va ser fa uns anys en un concert de Joan Miquel Oliver. El guitarrista d’Antònia Font ens demostrava que en solitari també és un crack i a cada cançó ens regalava alguna anècdota o comentari humorístic. En una d’aquestes dissertacions ens va explicar que tenia un fill i que quan la gent se n’assabentava semblava trobar-ho sorprenent (potser perquè Oliver és relativament jove o perquè és un artista i per tant obligatòriament un home sense lligams). Davant d’aquesta reacció, el guitarrista responia:

—Però si el més normal és tenir fills! D’on us penseu que heu sortit vosaltres, si no?

Quanta raó…!

Perquè avui en dia, un dels efectes secundaris de la sobreinformació a la qual estem sotmesos és que una cosa que s’ha fet tota la vida acaba semblant estranya i increïble. Ara, a allò que puguin dir les nostres mares, iaies, tietes, veïnes, amigues amb fills, amigues sense fills, etc. hi hem de sumar el que ens diran llevadores, infermeres i pediatres (que no es posen d’acord ni per casualitat), i el que nosaltres ens veiem empesos a cercar en llibres, i sobretot al maleït Internet. Diuen que el saber tranquil·litza… doncs a mi em treu de polleguera!

L’Agnès Busquets repassa aquesta nova “postmaternitat” en el seu llibre Mare en pràctiques (i també ho fa al programa de ràdio La tribu) d’una manera amena i humorística. Ens fa propera una experiència única i personal en un temps en què les experiències personals, per molt universals que siguin, normalment semblen qualsevol cosa menys properes. Quan, a vegades, el meu marit i jo ens mirem la nostra petita i després ens mirem l’un a l’altre un dels dos acaba exclamant:

—Com pot ser que ens la deixin tenir!? Què en sabem nosaltres de pujar una criatura!?

Potser pensem així perquè tenir fills ha passat de ser quasi una norma (abans una dona només havia de pensar en casar-se i ser mare) a ser una opció que comporta més complicacions que estudiar vuit llicenciatures i tres màsters alhora.

Potser encara no ens creiem que una cosa tan delicada depengui tant de nosaltres… ni que aquesta mateixa cosa tan preciosa i meravellosa sigui realment nostra.

Ara, el que més ajuda és, sens dubte, compartir tots aquests neguits i barreges d’emocions. L’Agnès ho ha fet i animo a totes les mares de Catalunya a treure una estona per a fer-ho també; començant per llegir Mare en pràctiques. Val la pena i us sorprendrà fins a quin punt les experiències que s’hi descriuen us sonen.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.