Grup62
Tània Juste
 ©Víctor P. de Óbanos
©Víctor P. de Óbanos

Tània Juste

Tània Juste (Barcelona, 1972) és escriptora i llicenciada en Història, amb especialitat en Història de l’Art, per la Universitat de Barcelona. L’any 2009 va publicar la seva primera noveŀla, A flor de pell (amb nova edició de Columna el 2020), situada a la Barcelona dels anys vint, en plena dictadura de Primo de Rivera. El 2010 va participar en l’antologia Veus de la nova narrativa catalana, coordinada per Lolita Bosch (Empúries/Anagrama). El 2012 publica Els anys robats (Columna), un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil. L’hospital dels pobres (Columna) és la seva tercera obra, publicada el 2014, una noveŀla coral ambientada als primers anys del segle XX durant la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El 2015 rep el Premi Nèstor Luján de Noveŀla Històrica amb l’obra Temps de família, sobre una nissaga familiar dedicada al cultiu de la vinya i l’elaboració del vi, i el 2018 publica Passatge al nou món, una travessia transatlàntica que el 1918 porta la seva protagonista barcelonina a una nova vida a la Patagònia. Bona part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, a més d’algun títol que ho ha estat a l’alemany. Compagina l’escriptura amb feines de traducció al català i al castellà, i també fa coŀlaboracions en llibres coŀlectius i en revistes i participa en activitats literàries, xerrades, taules rodones, clubs de lectura, certàmens literaris i en l’organització de rutes literàries.

(Web) taniajuste.com

(Twitter) @TaniaJuste

Amor a l'art
Comprar

Amor a l'art

Tània Juste

Premi Prudenci Bertrana 2021

Comprar

Premi Prudenci Bertrana 2021

Sinopsi de Amor a l'art

A la Barcelona dels anys setanta, l’Olivia està a punt de llicenciar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres en l’especialitat d’Història de l’Art. Vinguda del poble cinc anys abans, viu al barri Gòtic amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla al qual ajuda en les seves estones lliures, alhora que surt amb un reporter gràfic que cobreix els esdeveniments més rellevants del franquisme.

Durant el buidatge d’un pis d’un important coŀleccionista d’art, d’origen austríac, l’Olivia descobreix l’autoretrat de la Valèria Sans, una pintora d’avantguarda desconeguda que va viure al Montparnasse dels anys vint i es va relacionar amb els grans artistes del moment. La seva mort prematura i el fet de ser una dona la van enterrar en l’oblit. Aquest descobriment representarà un mirall edificant i una gran motivació per a la trajectòria vital de l’Olivia, que quedarà marcada per sempre.

La pintora s’havia representat ajaguda, en actitud relaxada, com aquelles odalisques de Matisse o com l’Olympia de Manet, tot i que ella no es cobria el sexe amb una mà pudorosa. Ni tan sols un retall de les teles riques i de colors ardents que vestien el fons del quadre i en les quals hi havia infinitat d’ulls estampats, amb clares reminiscències surrealistes, tapava un centímetre de la seva pell blanca, lluminosa, que gairebé li semblava tocar.

A la Barcelona dels anys setanta, l’Olivia està a punt de llicenciar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres en l’especialitat d’Història de l’Art. Vinguda del poble cinc anys abans, viu al barri Gòtic amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla al qual ajuda en les seves estones lliures, alhora que surt amb un reporter gràfic que cobreix els esdeveniments més rellevants del franquisme.

Durant el buidatge d’un pis d’un important coŀleccionista d’art, d’origen austríac, l’Olivia descobreix l’autoretrat de la Valèria Sans, una pintora d’avantguarda desconeguda que va viure al Montparnasse dels anys vint i es va relacionar amb els grans artistes del moment. La seva mort prematura i el fet de ser una dona la van enterrar en l’oblit. Aquest descobriment representarà un mirall edificant i una gran motivació per a la trajectòria vital de l’Olivia, que quedarà marcada per sempre.

La pintora s’havia representat ajaguda, en actitud relaxada, com aquelles odalisques de Matisse o com l’Olympia de Manet, tot i que ella no es cobria el sexe amb una mà pudorosa. Ni tan sols un retall de les teles riques i de colors ardents que vestien el fons del quadre i en les quals hi havia infinitat d’ulls estampats, amb clares reminiscències surrealistes, tapava un centímetre de la seva pell blanca, lluminosa, que gairebé li semblava tocar.

Premis

Premi Prudenci Bertrana Finalista Edició 2021 Saber-ne més
Premi Nèstor Luján Finalista Edició 2015 Saber-ne més

Bibliografia de Tània Juste

Carregant...