Grup62
Rústica amb solapes
Triar format
Tria el teu format
Comprovar disponibilitat

Memòria d'uns ulls pintats

Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Nombre de pàgines: 348

Sinopsi de Memòria d'uns ulls pintats:

Molt més que la primera novel·la de Lluís Llach. Tota una revelació
Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot. La vida de tots quatre i de les seves famílies queda marcada per l'impacte d'uns fets històrics que influeixen d'una manera especialment tràgica en la relació d'amor i d'amistat entre els dos nois, Germinal i David. El mateix Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que busca argument per fer una pel·lícula històrica. Reconstrucció vivíssima d'un període sovint mal explicat, Memòria d'uns ulls pintats és, per damunt de tot, una extraordinària història d'amor.Setmana del Llibre en Català 2012 (Avinguda de la Catedral):Dilluns, 10 de setembre, a les 19h: Presentació de 'Memòria d'uns ulls pintats', amb Lluís Llach i Carles Capdevila.
Rústica amb solapes
Triar format
Tria el teu format
Comprovar disponibilitat

Sobre l'autor de Memòria d'uns ulls pintats

© © Eugeni Ordeig

Lluís Llach (Girona, 1948) va tancar el 2007 quaranta anys d'una carrera artística que el va dur a actuar arreu del món i a assolir èxits discogràfics sense precedents en la cançó catalana. Va debutar com a novel·lista amb l'esplèndida Memòria d'uns ulls pintats. Estimat Miquel és el seu segon llibre.

Llegir-ne més

Fitxa tècnica

Data de publicació: 02/02/2012 | Idioma: Català | ISBN: 978-84-9787-759-6 | Codi: 174762 | Format: 15 x 23 cm. | Presentació: Rústica amb solapes | Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA | Sentit de lectura: Occidental

Blog

Memòria d'uns ulls pintats és un nou motiu per admirar Lluís Llachº

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

Memòria d'uns ulls pintats, de Lluís Llach

Només algú amb la sensibilitat necessària per a compondre (lletra i música) petites obres d’art com Maremar o I amb el Somriure la Revolta, podia escriure una obra amb una força descriptiva tan gran com ho és aquesta Memòria d’uns ulls pintats.

Per raons familiars, de menut, em vaig bellugar força per la Barceloneta. Conec perfectament les botigues que servien d’habitatge a molts pescadors o treballadors del port de Barcelona i les seves famílies i també els anomenats quarts de pis (pisos de no més de 30 metres quadrats), i puc donar fe que l’autor del llibre els descriu com si hi hagués viscut.

Una vegada vaig dir en aquest mateix blog que hi ha llibres que m’agraden i d’altres que m’entusiasmen, i el que ens ocupa formaria part d’aquests darrers. Aquest llibre m’ha enganxat i és tan gran la seva força que moltes dies, passada la mitjanit, he hagut de fer veritables esforços per deixar el llibre i continuar-lo llegint el dia següent.

La força descriptiva del llibre m’ha portat a reviure quan la meva àvia i el meu pare (ambdós difunts i naturals de la Barceloneta) m’explicaven com quan escoltaven les sirenes que avisaven la població dels salvatges bombardeigs de l’aviació feixista, abandonaven casa seva i anaven esporuguits a cercar aixopluc als refugis antiaeris.

Amb un domini total del “tempo” literari i en un exercici d’estil una mica cruel, Lluís Llach ens munta en una mena de Dragon Khan que, sobretot en la part final del llibre, fa que en poques línees s’ens dibuixi un petit somriure de satisfacció i acabem fent la més trista de les ganyotes.

Lluís Llach, tot i denunciar les múltiples atrocitats de les tropes franquistes i dels seus partidaris no estalvia les crítiques a determinades accions de la II República Espanyola, com la que enviava a una mort segura a milers de joves en el marc de la terrible i per endavant perduda Batalla de l’Ebre.

També vull destacar el respecte i la sensibilitat amb la qual l’autor tracta la relació sentimental entre Germinal i David, dos dels principal protagonistes de l’obra.

Es tracta d’un llibre altament recomanable i que sens dubte serà un dels més venuts en la pròxima Diada de Sant Jordi.

Bé, per a acabar diré que el llibre arrenca quan Lluís, un director de cinema, manté una llarga entrevista amb Germinal amb la finalitat d’obtenir informació que li serveixi per a filmar una pel·lícula ambientada en els anys de la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la postguerra.

Totes les opinions de Memòria d'uns ulls pintats

Deixar un comentari
  • La teva valoració
Perquè la valoració sigui visible necessitem que accedeixis al teu compte Accedir