Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull

La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s’enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d’ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí.

A partir d’aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l’amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística.

A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el seu talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l’amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.

Ara ja tinc la confirmació científica de l’estat volàtil en el qual m’he instal·lat l’últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d’estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d’unes lleugeres ales d’espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s’enamorarà d’aquella altra.

Eivissa, 1999. La Maria i els seus fills, l’Àngel i l’Alba, de cinc i set anys, arriben una tarda plàcida de setembre a la platja després de saber que el vol del pare, el Salvador, ha estat cancel·lat i que torna amb el darrer avió de la nit. El que passarà en aquella petita cala ho canviarà tot per sempre. Aquesta és la increïble història del Salvador Martí, el fill que haurà de lluitar contra el destí quan rep una herència enverinada del seu pare; el noi que, avergonyit del món, trobarà ben aviat refugi a les pàgines dels llibres; el poeta que buscarà el seu reflex en les paraules de les dones i els homes que, abans que ell, van saber escriure amb bellesa i veritat el seu comiat. Aquest viatge que viurà el Salvador, a través dels personatges que anirà trobant a cada costat del mirall, és un cant a la vida que desdibuixa les fronteres entre la realitat i la imaginació, entre les obsessions i els somnis, entre el bé i el mal, entre Déu i el Diable. El protagonista veurà com s’esborren els límits entre la vida i la mort, com dues cares de la mateixa moneda.

«Si a alguna cosa se sentia lligat el Salvador era a la poesia. Per a ell dir poesia era com dir bellesa, però bellesa en totes i cadascuna de les coses que sentia i que percebia, en cada detall que vivia, fins i tot en allò que li produïa rebuig. Va recordar Kerouac quan deia que estem morts perquè tot ja ha passat abans. Per tant, si tot ja ha passat abans és que tot és mort, també, pensava. La poesia era la millor eina per transformar aquella merda de món, per reviure el cadàver comú. Era evident que no calia arribar enlloc, només calia no allunyar-se gaire d’un mateix».

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

La Sophie Simmons, amb només setze anys, deixa la seva família a Nova York l’any 1932 per anar a Los Angeles en plena depressió perseguint el seu gran somni: treballar com a animadora de dibuixos a Disney Studios. Aviat descobrirà, però, que no és un món per a dones. I així, entre amors i desamors, encaixant els cops que li dona la vida, la Sophie lluitarà fins al final enmig d’una època convulsa que marcarà un abans i un després en els professionals de l’animació de principis del segle xx.

Tota una vida per recordar és una novel·la amb una protagonista femenina forta, un entorn històric fascinant i una barreja intrigant de personatges de ficció i de la vida real.

Va passejar la mirada per l’habitació de matrimoni. Damunt de la tauleta de nit encara reposava un dels fullets que s’havien repartit a les portes del Carthay amb les imatges dels set nans i aquell lema que havia trobat tan encertat:

Tres anys per crear-la,
una hora i mitja per gaudir-ne
i tota una vida per recordar-la.

En Mateu creix en una família trencada que no se sent seva. Des de petit lluita per deixar enrere els crits, les baralles i la misèria de la Mina, la casa més pobra de Caldes de Malavella, la que tothom evita. Aviat descobreix que els seus orígens s’amaguen darrere d’un secret del qual ningú parla però que coneix tothom: el poble està marcat per l’odissea d’un miler de joves mariners italians que s’hi van refugiar en plena Segona Guerra Mundial. Són els supervivents de l’enfonsament del cuirassat Roma, bombardejat pels alemanys el 9 de setembre de 1943 en venjança per l’armistici entre Itàlia i els aliats.

Seixanta anys després, en Mateu decideix buscar el seu pare i comença a fer -se preguntes: qui era aquell noi que xiulava cançons napolitanes i duia a rentar la roba a la seva mare? Quins eren els somnis de la Joana, que plantava clavells de poeta per escapar d’un marit bosquetà que no parava mai a casa?

El fill de l’italià és un viatge a la recerca de la pròpia identitat i la història extraordinària d’un amor prohibit en plena postguerra.

«Totes aquelles flors li encantaven, però a la Joana la tornaven boja els seus clavells de poeta, els que plantava al replà de la porta que baixava a la riera, en aquelles cinc o sis llaunes gegants d’olives que havia arreplegat de les escombraries dels balnearis. En guardava la grana com un tresor en una capsa de galetes Trias, que amagava tot l’hivern a la cuina, al fons del prestatge que havia improvisat a sota de la pica. Quan arribava la primavera, rescatava la capsa i replantava algunes llavors en les llaunes, amb tanta delicadesa com si plantés el jardí d’un palau».

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Amb vint-i-un anys, Ceferino Carrión fuig de l’Espanya franquista, grisa i asfixiant, buscant aires nous. Després d’intentar-ho diverses vegades aconsegueix embarcar a bord d’un vaixell al port de Le Havre, a França, en direcció als Estats Units, per fer realitat el seu somni. A Nova York canviarà d’identitat i es convertirà en ciutadà nord-americà amb el nom de Jean Leon. A punt de ser cridat a files per anar a la guerra de Corea, torna a fugir a Hollywood, on un seguit de cops de sort el porten a viure a un pam de la glòria, a tocar de les estrelles de cinema que admira i de qui es convertirà en amic i confident. Amb James Dean projecten un restaurant plegats i malgrat la seva mort obrirà La Scala, un establiment que es convertirà en el referent del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta, amb estrelles habituals com Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor o els Kennedy. Preocupat per oferir no només un espai de confidencialitat sinó també un servei acurat a les celebrities del Hollywood daurat, Leon torna a Catalunya per comprar uns terrenys al Penedès i elaborar el seu propi vi.

Jean Leon demostrarà, amb una vida de pel·lícula, que amb sacrifici i esforç els somnis són a l’abast de tothom, perquè viurà en una època en què tot és possible.

Va ser en aque­lles festes que va entendre que s’havia d’adaptar a una cultura, a una llengua i a un nou món. Un entorn canviant, un paradís ple de llum, de volun­tat, però també de riscos. Va aprendre a tractar cada persona de manera diferenciada. Era una ha­bilitat gairebé innata que en aquell ambient es transformava en l’eina idònia per triomfar. I va ser decisiu per a ell adoptar el que anomenava l’estil Chester. De mica en mica va reproduir-ne les ma­neres, el comportament, el llenguatge... i hi va imprimir el seu propi segell.

L’Albert Corner i Espiga fa temps que va deixar enrere la guerra de Cuba. L’àvia Mariona li havia demanat que tornés viu i va complir la promesa. Però ja mai més no seria aquell soldat de lleva rebregat per la pobresa i la dissort, sinó un home nou, un supervivent. I amb l’instint de la supervivència va aconseguir acumular una fortuna, relacionar-se amb l’alta burgesia catalana i formar una família altiva i benestant. Són moments efervescents i les guspires comencen a saltar. La Lliga Regionalista guanya les eleccions del 1901 sota el lideratge de Cambó i Prat de la Riba. Els monàrquics i els lerrouxistes s’organitzen i l’estat activa la reacció. Catalunya viu moments de pors i d’incerteses, però també de grans il·lusions i esperances. I la família de l’Albert viu les violentes contradiccions d’una època convulsa que desemboca en la Setmana Tràgica del 1909.


Barcelona serà una rosa de foc però també una rosa de cendra.

«Escoltava l’Enric, escoltava el pare, escoltava l’Avel·lí, cada dia més indignat amb tot i amb tothom, amb la revolta, amb els revolucionaris, amb els lerrouxistes, que eren els veritables piròmans de Barcelona, i també amb els anarquistes, i amb els sindicalistes i els socialistes, que havien atiat el foc i després no l’havien sabut apagar, sí, amb tothom, però també amb un estat cec i violent que ofegava Catalunya i matavasense pietat, i en escoltar-los a tots, la Merceneta s’adonava que el pare i els germans parlaven el mateix idioma, i que aquell idioma no era el seu».



Amb la col.laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort.

Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc.

«—Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M’ha dit que t’havia vist al riu i jo no l’he cregut... Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s’esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d’amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l’aixeca a l’altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa».



Amb la col.laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

«Van resseguir la rue de Seine gairebé sense veure el carrer, pendents com estaven l’un de l’altre. El JeanPierre, cicerone amb ganes d’agradar, explicava curiositats del barri que ella escoltava en silenci. Allà on la vorera es feia més estreta, va semblar-li que, sense voler, es fregaven les mans. Pell amb pell. I va tenir una esgarrifança. Van trencar per la rue de Buci, atapeïda de turistes asseguts a les terrasses amb ombra, i de seguida van ser al boulevard Saint-Germain». El Jean-Pierre Zanardi, galerista a la Rive Gauche, és un esperit lliure. La Paulina Homs, de vida tranquil·la i familiar a Barcelona, arriba a París per al casament de la seva cosina. 

«–Serà un plaer fabricar-vos una xocolatera que honori aquest llinatge de dones que m’acabeu de dir. I que us faci feliç també a vós, si pot ser. De quin color us agradaria?
–Blanca. El blanc m’asserena.
–La voleu decorada?
–Millor sense ornaments.
–Ja veig que teniu les idees molt clares. Alguna cosa més? Pel que fa a la mida?
–Ni gran ni petita. Que hi càpiguen tres xicres, que són les que prenc cada tarda per berenar.
–Res més fàcil. Serà un plaer servir-vos».

Un recorregut per la història d’aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fi ns a la
sofi sticació dels nostres dies.