7 escriptores per reivindicar aquest 8 de març
Davant la commemoració del Dia Internacional de la Dona, el 8 de març, és important reivindicar el paper de les dones en tots els àmbits de la societat, també en la literatura. I és que, encara que són moltes les dones que es dediquen a escriure, per desgràcia sovint han estat menys reconegudes que els seus homòlegs masculins.
Per això en aquest article ens centrem en set escriptores actuals que han deixat una empremta feminista i reivindicativa en les seves obres.
Aprofitem el Dia de la Dona per recomanar-vos aquestes obres, que mereixen ser conegudes i valorades per tothom. A través de la seva escriptura, aquestes autores han aixecat la seva veu, han retratat la realitat de les dones i han contribuït a la diversitat cultural.
Curar-se amb paraules, de Rupi Kaur
La poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur es va fer popular després de ser censurada a Instagram. Avui ven milers d’exemplars dels seus llibres de poesia arreu del món.
Curar-se amb paraules és la seva quarta obra i ens mostra el poder de l’escriptura com a eina de curació i autoexploració conscient.
A través de la seva poesia i reflexions, l’autora guia el lector en un viatge interior per temes com el trauma, la pèrdua, l’angoixa, l’amor i la curació. Així, Kaur ens demostra que no és necessari ser un escriptor professional per emprendre aquest camí de curació, només cal començar a escriure. T’hi animes?
El llibre de creació poètica de Rupi Kaur
rupi Kaur ens introdueix en el seu món de l'escriptura i la creativitat a través de la seva quarta obra, Curar-se amb paraules, i explica com l'acte d'escriure ha estat una experiència catàrtica que l'ha ajudat a parlar: una autoexploració conscient i alliberadora a través de l'escriptura.
Aquesta col·lecció dissenyada per l'autora d'exercicis poètics guiats, exemples de la seva poesia i reflexions convida a explorar temes com el trauma, la pèrdua, l'angoixa, l'amor i la curació. No cal ser escriptora per emprendre aquest camí, només començar a escriure.
He avortat, de Pauline Harmange
L’assagista Pauline Harmange s’ha fet un lloc dins les veus del feminisme actual gràcies al seu llibre Jo, els homes, els detesto. El seu nou assaig és també una obra important i valenta que aborda un tema que encara és tabú a molts llocs del món: l’avortament.
La llei del silenci que envolta aquest tema, juntament amb la pressió social i cultural, fan que moltes dones que han passat per aquesta experiència no s’atreveixin a parlar-ne públicament. Per aquest motiu l’obra d’Harmange és especialment útil, ja que treu a la llum les reflexions i les emocions que moltes dones han experimentat però que no han pogut expressar.
L’assaig d’Harmange és una història íntima sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. L’autora hi comparteix les seves reflexions i contradiccions durant el procés i després. Harmange és una feminista convençuda, però la seva experiència de l’avortament va fer que es qüestionés a si mateixa i les seves creences. Va haver de fer front als estereotips i la pressió social que envolten l’avortament i va lluitar per superar el tabú sobre aquest tema.
Una història íntima sobre la interrupció voluntària de l'embaràs
Un crit que trenca el silenci per donar suport a les dones que han avortat.
Amb l’avortament, com amb tants altres temes importants, el patriarcat ens prohibeix la complexitat.
Una història íntima d’interrupció voluntària de l’embaràs.
En aquest cas, o hi estàs a favor o radicalment en contra. Però on és la veu de les dones que ho han fet convençudes i han patit al seu cos i a la seva ànima el dolor de l’experiència? Dolor encara més terrible per la llei del silenci que l’envolta, un tema massa personal, massa íntim per parlar-ne obertament.
A He avortat Pauline Harmange ens ofereix les reflexions que va haver de fer quan va passar el que era impensable per a ella, que sempre s’havia preocupat de fer les coses «correctament». Feminista convençuda, i totalment a favor del dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, explora aquí, d’una manera radical i honesta, les emocions, les reflexions i les contradiccions que va tenir, i posa de manifest que aquest encara és un tema tabú, fins i tot entre els col·lectius més emancipats.
«He trigat molt de temps a parlar del meu avortament a altres dones. Escric per dir tot el que el pes del tabú m’impedia entendre. Per acostar-nos a la llum».
Un crit que trenca el silenci per donar suport a les dones que han avortat.
De mares a filles, de Marina Subirats Martori
La sociòloga Marina Subirats és més que reconeguda per la seva trajectòria compromesa amb el feminisme i la igualtat. En aquest llibre, que us recomanem, planteja una reflexió important sobre la transmissió de la feminitat a través de les generacions de dones. L’autora analitza com les mares han influït en la construcció de la feminitat de les seves filles i quins missatges, imposicions i exigències han transmès per fer-les dones.
Subirats es pregunta com era criar una filla en una societat que estava regida pels homes i que no deixava gaire espai per tenir criteri propi. Així mateix, analitza si tots aquests models i mandats encara són vigents i fins a quin punt les dones se n’han pogut deslliurar.
Què ens van transmetre, les nostres mares, per fer-nos dones? Una reflexió important sobre la transmissió de la feminitat.
La reconeguda sociòloga Marina Subirats reflexiona sobre el vincle mare-filla a partir de l’experiència viscuda, i sobre la transmissió de la feminitat.
“Més enllà de parlar de les culpabilitats o de l’enyorament que sentim per la mare, cal que ara explorem un altre aspecte: què ens van transmetre, per fer-nos dones? Quins eren els seus missatges, les seves imposicions, els seus temors, les seves exigències? Com era criar una filla en una societat tan regida pels homes que gairebé no hi havia espai per tenir criteri propi? Tot això continua sent vigent? Fins a quin punt ens hem lliurat d’aquests models i mandats? Això és el que tracto d’explicar. Començant per l’experiència més fonda, la viscuda personalment. Però intentant saber també que els ha passat a les altres dones, les del passat i les del present, per tal d’imaginar què els pot passar a les del futur.”
La decisió, de Viola Ardone
Després de captivar-nos amb El tren dels nens, l’escriptora italiana Viola Ardone presenta una commovedora novel·la que explica la història d’Oliva Denaro, una nena que va lluitar per la seva llibertat en una època i un lloc, la Sicília dels anys seixanta, en què néixer dona era una condemna.
A través de la perspectiva d’Oliva, l’autora destaca les contradiccions humanes que sorgeixen en les relacions entre pares i fills, i especialment entre mares i filles. La història també posa en evidència l’ambigüitat del desig i el paper que exerceix la violència dels rols socials en la vida de les persones.
El llibre també destaca el paper dels homes en aquesta lluita per la llibertat de les dones i la seva capacitat per canviar de mentalitat.
Aquesta història ens recorda que la lluita per la llibertat és una tasca constant i que els drets del quals gaudim avui dia no són un regal, sinó el fruit de molts anys de lluita i sacrifici.
Una història commovedora sobre una nena que volia ser lliure en una època en què néixer dona era una condemna.
Una història commovedora sobre una nena que volia ser lliure en una època en què néixer dona era una condemna.
Som a l’any 1960, l’Oliva Denaro té quinze anys, viu en un petit poble de Sicília i des de petita té claríssim (perquè l’hi han repetit milions de vegades) que les dones són com un càntir: qui el trenca, se’l queda. A ella li agrada estudiar, anar corrent amunt i avall com un «xicotot», buscar cargols amb el pare i tirar pedres a qualsevol que es rigui del seu millor amic, un noi coix que es diu Saro. Pateix pel dia que li vingui la regla, ja que se li haurà acabat fer totes aquestes coses que li encanten i haurà de començar a «defensar-se dels mascles per arribar intacta al casament». Però el dia que es veu obligada a acceptar un abús, l’Oliva es rebel·la contra el patriarcat salvatge en què viu fent valer el seu dret a triar però pagant-ne un preu altíssim.
Viola Ardone ha escrit una història meravellosa que explica les contradiccions humanes que genera l’amor, entre mares i filles, entre pares i filles, i l’ambigüitat del desig, que afalaga i alhora espanta. Amb aquesta història, també, denuncia la violència dels rols socials, que afecta tothom, també els homes. Si l’Oliva és un personatge inoblidable, aquell pare seu que contra tot pronòstic la deixa decidir és una de les figures masculines més commovedores de la literatura recent.
Què han dit de La decisió:
«Un crit de llibertat». La Stampa
«Viola Ardone torna amb aquesta meravella. Un novel·la que confirma que té molt de talent i gens de por». Cosmopolitan
«La novel·la explica què vol dir la paraula llibertat i el que ens ha costat aconseguir-la. La llibertat de les nenes, tan fràgil. I ho fa sense alliçonar, a través d’una història tan senzilla com commovedora». La Repubblica
«Una història addictiva, amb personatges plens de clarobscurs. Una novel·la que un cop acabada t’acompanya durant molt de temps». Il Cittadino
«Oliva Denaro diu NO a segles d’imposicions injustes contra les dones. I Viola Ardone ho explica de manera magistral, impecable». Il Foglio
«Una història intensa i important». Il Mattino
«Una novel·la dolorosa que parla de com s’han lluitat les llibertats de les dones, però també parla de relacions familiars, de vincles i d’amor». La Lettura
La possibilitat de dir-ne casa, de Marta Orriols
Marta Orriols, que ja ens va agradar molt amb la seva novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, és una de les nostres autores favorites. El Dia de la Dona és un bon moment per llegir el seu últim llibre, La possibilitat de dir-ne casa, una novel·la que explora el concepte de «casa» a través de la història d’una corresponsal a l’Orient Mitjà que decideix tornar a Barcelona després de vint anys.
La protagonista reflexiona sobre el sentit profund de casa i com el pas del temps i la distància poden distorsionar-lo. La novel·la està molt ben documentada i l’autora ha comptat amb l’ajuda de la periodista Txell Feixas, corresponsal de TV3 a Beirut.
La possibilitat de dir-ne casa convida els lectors a reflexionar sobre la importància de la llar i dels lligams emocionals que ens defineixen.
Una corresponsal a l’estranger decideix tornar, després de molts anys fora, per repensar el seu itinerari vital.
«La novel·la més rodona de Marta Orriols». Jordi Nopca
«Una autora extraordinàriament hàbil per penetrar en l’ànima dels individus posant en relleu els conflictes i les contradiccions que ens defineixen i que queden desdibuixats en una quotidianitat marcada per la inèrcia». Anna Maria Iglesia, El País
«La possibilitat de dir-ne casa és una novel·la sobre el pes de les decisions que prenem i sobre el difícil equilibri entre la llibertat i la pertinença. Orriols amplia fronteres de la seva narrativa però es manté fidel a una prosa que es fixa en les ondulacions de les emocions i homenatja els relats capaços de condensar la complexitat». Carlota Rubio, El Núvol
Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.
Marta Orriols és una de les veus literàries més interessants i amb més projecció internacional.
La llei de l’hivern (Premi Josep Pla 2023), de Gemma Ventura
La llei de l’hivern, guanyadora del Premi Josep Pla de narrativa 2023, ens ha donat a conèixer la faceta de novel·lista de Gemma Ventura, professora especialitzada en música i col·laboradora entre altres del digital Catorze. La seva primera novel·la és una obra màgica i intimista, dedicada a les persones que no hi són però que ens acompanyen i a l’atzar. El llibre tracta de la relació entre els éssers humans i la natura.
La protagonista de la història és una noia que vetlla el seu avi, i en aquest silenci s’imposa la memòria i la imaginació. A través d’una prosa poètica, Ventura explora temes com la pèrdua, la solitud, la natura i la identitat.
Premi Josep Pla 2023
Una noia vetlla el seu avi, i en la solitud absoluta té dues grans companyies: la de la memòria i la de la imaginació. Mentre els cirerers es despullen, la llei de l’hivern s’imposa recordant-nos que per renéixer cal deixar anar.
Amb un aire intimista i màgic, aquesta novel·la fa visible l’invisible: les persones que no hi són però que ens guien a cau d’orella, l’amor que fem existir quan necessitem que existeixi i la forma com suplim cada absència.
«I a les nits glaçades, sota un pam de neu, la primera flor començava a empènyer, ensenyant a la gent d’aquest poble el que costa tant de creure».
Les nostres mares (Premi Sant Jordi 2021), de Gemma Ruiz Palà
Acabem parlant de la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà, que va resultar guanyadora de la 63a edició del Premi Sant Jordi amb Les nostres mares. Aquesta novel·la fa un homenatge a les dones nascudes a la dècada dels cinquanta, durant la dictadura franquista. A través de deu personatges, l’autora narra la història de les dones de l’època, que van haver de renunciar als seus somnis per garantir un futur per a les seves filles. Tot i les adversitats, aquestes dones van continuar lluitant i tirant endavant.
El llibre ens mostra com aquestes dones van defugir la gàbia domèstica que s’imposava a l’època i van mantenir la pulsió artística, van liderar lluites veïnals, van descobrir el feminisme i van ser mestresses del seu destí. A més a més, la novel·la destaca la importància de la sororitat i de l’alegria com a eines de resistència. Les nostres mares és un merescut homenatge a les dones que van obrir un camí a les noves generacions i que ja són un referent per a les dones d’avui.
La celebració literària d’una generació de dones que són un referent vital.
Premi Sant Jordi 2022
La celebració literària d’una generació de dones que són un referent vital.
Què somiava ser la teva mare? Fos el que fos, segurament va haver de quedar al tinter. A les protagonistes d’aquesta novel·la, nascudes durant la dictadura, no els deixen desplegar el seu talent. Però elles planten cara i no s’acoquinen davant de res ni ningú. I amb sororitat i alegria, defugen la gàbia domèstica, mantenen la pulsió artística, s’atreveixen al més impensable per l’amor d’un fill, lideren les lluites veïnals, descobreixen el feminisme i pugen en aquells xàrters a Londres per ser mestresses del seu destí.
Les nostres mares vol honorar la generació que va renunciar als somnis perquè les seves filles sí que poguessin triar.
Després de conèixer aquestes deu poderoses dones, ens adonarem d’una cosa extraordinària: que malgrat que sempre es reconeguin només les figures masculines, resulta que els autèntics referents de vida eren elles, les
nostres mares.
Els llibres que us proposem comparteixen el fet d’estar escrits per escriptores que tenen una mirada compromesa amb el feminisme i la lluita pels drets de la dona. Però n’hi ha moltes més que també podríem reivindicar aprofitant el 8-M. Podeu trobar moltes més propostes en aquesta selecció.
